Vetllant un mort i altres contes
Vetllant un mort i altres contes
de Guy de Maupassant
Traducció de Lluís Maria Todó
Barcelona: Editorial Columna, 1998.
80 pàgines, 6€
Va ser a partir d’una anècdota llegida fa unes setmanes al fabulós Bartleby y compañía de Vila-Matas que se’m manifestà cert interès per dedicar a Guy de Maupassant un moment llibròfil. Així, Vetllant un mort i altres contes ha estat la primera (i segurament no en serà l’última) incursió que he fet a la narrativa d’aquest brillant escriptor.
Maupassant fou un gran contista: coneixedor en profunditat dels mecanismes del relat curt, era un excel·lent observador de la realitat, un brollador inacabable d’adjectius que decoraven de forma exquisida els ambients i personatges dels seus contes, embolcallats tots ells d’un sentit de l’humor finíssim.
Adoctrinat per Gustave Flaubert, el seu mestre des de petit, Maupassant va saber aprofitar el millor d’aquell, excel·lint sobretot en la capacitat per narrar històries d’una perfecció semblants a les del mecanisme d’un rellotge. Unes històries que s’imbuïen d’un realisme tal que feia que els seus personatges semblessin ben bé de carn i ossos.
I els temes? Doncs cap sorpresa, els que ens han acompanyat al llarg de les grans històries de la literatura, els universals: la mort, el sexe, la guerra, les convencions socials… tots ells van fent aparició al llarg d’aquest conjunt de relats i esdevenen cabdals per entendre les obsessions del seu creador. Unes obsessions que, per exemple, queden paleses de forma clara a “Vetllant un mort” i “La cabellera”, on hi plana l’obra allargassada de la dama de la dalla.
Però d’entre aquest recull de relats en sobresurt un que, al meu parer, és un prodigi de la narrativa breu: “L’adreç”. I ho és sobretot per la sensació creixent d’ofec que ens acompanya durant bona part del relat, on se’ns explica l’esforç fet per la parella protagonista a l’hora de tornar un collaret de diamants a la seva propietària. Tota una lliçó de ritme i evolució narrativa.