L’odissea d’en Holden Caulfield
El vigilant en el camp de sègol
de J.D. Salinger
Traducció de J.M. Fonalleras i Ernest Riera
Barcelona: Editorial labutxaca (grup 62), 2007.
288 pàgines, 7,95€
Llàstima que no domini l’anglès prou bé com per poder haver llegit aquest llibre en la seva llengua original. Llàstima. I és que per molt que s’esforcin a traduir el “slang” novaiorquès d’en Holden Caulfield (el jove protagonista d’aquesta història) al català, al castellà o al mandarí, em sembla que mai tindrà la mateixa força que l’original. En fi.
Molts dubtes tenia abans de posar-m’hi amb un dels clàssics de la literatura moderna. Partidaris i detractors es critiquen mútuament de no haver entès res de la novel·la. Els primers es basen principalment en l’aspecte de fons de crítica social i en el misticisme que envolta l’obra i figura de Salinger; els altres esgrimeixen la suposada inòpia del llenguatge de Holden o la manca d’un nord per fer avançar la història. El que sí és cert és que alguns dels assassins més famosos del segle XX s’havien llegit el llibre abans de cometre els seus homicidis (per exemple Mark D. Chapman, assassí de John Lennon).
Més enllà de tot això, crec que El vigilant en el camp de sègol és una notable obra. I a continuació apuntaré alguns dels meus motius per considerar-la com a tal:
- El vocabulari del protagonista. L’argot propi d’en Holden és l’arma perquè aquest sigui creïble als ulls de qui llegeix la novel·la (com ja he comentat a l’inici, me l’hagués cregut més si hagués llegit l’original). A més, encara que a primera vista no tingui mèrit, costa moltíssim escriure com un jove de 17 anys quan en tens 30 (l’edat de Salinger quan va escriure la novel·la). És en aquest punt on l’escriptor nord-americà excel·leix i fa que ens enganxem a la història des d’un bon principi.
- Les històries a dins del relat principal. Mentre la narració avança, hi van desfilant una sèrie de personatges i situacions viscudes que enriqueixen la història principal i de retruc ens descobreixen la psicologia del jove protagonista.
Els símbols que hi romanen ocults (que no codis) i que si un s’hi entreté els anirà relacionant amb aspectes de la vida d’en Holden: els ànecs al llac, el disc trencat, el museu… - La tensió existent en l’estructura narrativa. Aquesta n’és el tema principal, el pal de paller per on s’aguanta la novel·la. És a dir, l’intent durant tota la història d’en Holden per semblar allò que no és. La lluita entre el seu jo i el que vol arribar a ser. La incomprensió del món adult i la seva reacció en clau depressiva. Aquesta tensió (que s’ensuma al llarg de les quasi 300 pàgines que té El vigilant…) entre els fets que explica i les seves opinions i sensacions al respecte és un dels punts forts del llibre.
- Bé, potser aquesta vegada he estat massa esquemàtic però crec que és una bona manera de no deixar-se els aspectes més importants (almenys al meu parer) i que de per sí sols fan que la novel·la de Salinger mereixi l’atenció de futurs lectors. Si voleu saber-ne més l’haureu de llegir. Això sí, no hi busqueu una biografia d’aquelles que s’estructuren en els clàssics “inici, nus i desenllaç”. Més aviat es podria parlar d’una petita odissea. L’odissea d’en Holden Caulfield.
Primer paràgraf de El vigilant en el camp de sègol:
Si de debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus pares abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc gens de ganes.
Com ja vaig comentar fa temps (http://xavierborras.blogspot.com/2003/11/el-parads-de-fitzgerald-ja-existia-en.html) sobre una aparentment “nova” traducció del llibre de Francis Scott Fitzgerald, This Side of Paradise (Aquest costat del paradís), en el cas de l’obra de Salinger també hi ha una traducció excel·lent del gran Xavier Benguerel molt anterior (Club Editor, 1965) i que mon pare va tenir l’encert de reeditar a la col·lecció Plec de Setze, de l’editorial de Joan Girjalbo, on treballava, el 1982.
Crec que és d’obligació que els crítics en faci’n la comparació, però molt sovint passa que, per raons comercials, s’amaguen les traduccions anteriors o, fins i tot, com és el cas d’aquesta obra de Salinger, es menystenen.
Per cert, ho oblidava: el títol a cercar per a la traducció de Benguerel del The Catcher in the Rye, és “L’ingenu seductor” (evidentment es tracta d’edicions exhaurides, però en alguna llibreria de vell encara se’n deu trobar algun exemplar).
Ostres Xavier! Merci per la informació! La veritat és que no en tenia ni idea d’aquesta traducció que em comentes. És més, la de “labutxaca” l’he trobat un pèl fluixa, així que seria molt bo poder-la contrastar amb la d’en Xavier Benguerel. A veure si tinc sort i la trobo!
Bé, sembla que al Lecturàlia de Catalunya Ràdio ho tenen clar:
“El vigilant en el camp de sègol (labutxaca, 2007) *****
J.D. Salinger, en traducció d’Ernest Riera i Josep Maria Fonalleras, que supera la que Xavier Benguerel publicà amb el títol L’ingenu seductor.”
Tant sols és una opinió però…caldrà contrastar-la.
El Holden no fa servir gaire slang. Només té una sèrie de tics característics: concretament, dir cada dues paraules “lousy” (literalment “pollós”, es podria traduir perfectament per “cutre”, “rònec” o “ranci”) i “phony” (és més difícil de traduir, però més o menys vol dir “fals”, “inautèntic”, etc.) Per la resta es pot traduir sense problemes, encara que és cert que el to és molt bo i molt creible.
Gràcies per les puntualitzacions. Tot i això crec que el meu anglès llegit ha de millorar per enfrontar-me a Salinger.
Hola, sóc Ernest Riera, un dels traductors del “Vigilant”, i només voldria puntualitzar, pel què fa a la traducció anterior de Benguerel, que estilísticament pot ser correcta per l’època en la qual es va realitzar, però que en l’aspecte de correcció lingüística i de traducció, fa aigües per totes bandes; la raó podria ser (n’estic convençut) que la traducció no es va fer a partir de l’original en anglès nord-americà, sinó a partir d’una traducció francesa (el títol en francès de la novel·la, no em pregunteu per què, és “L’Atrappe-coeurs”; d’aquí l’inexplicable “seductor” de Benguerel; i per si a algú li interessa, en italià en diuen “Il giovane Holden”, potser en homenatge a Goethe i el seu “jove Werther”); si més no, aquesta fagocitació de la traducció francesa estalviaria a la memòria de Benguerel el fet d’haver signat perles com la del “guant de bàsquet”, el “congost de la Guerra Civil” que en realitat és un “canó” (”cannon” no és equivalent a “canyon”), un “bloody-looking” (”d’aspecte ensangonat”) traduït per “uns ulls vermellosos”, i moltes altres que ara em fugen de la memòria.
Admeto que la seva traducció podria estar més ben escrita que la meva; però qui la llegeixi, no s’acostarà més a Salinger que qui llegeixi la meva. Diria que, més aviat, al contrari.
quina gran aportació d’en netanhayu, com l’ha clavat! i quin gran llibre, mare meva!!
Tenia 16 anys quan el vaig llegir (no pas la traducció catalana, sinó la castellana) i realment em va impactar. L’he rellegit unes tres vegades i segueixo pensant que és fantàstic! Però potser hauria de rellegir la traducció d’Ernest Riera i Josep Maria Fonalleras?