És Manuel de Pedrolo un bon escriptor? Aquesta pregunta tan simple és extremament important, ja que essent Pedrolo l’escriptor més prolífic de la literatura catalana –i durant anys el més llegit-, ara és àmpliament desconegut pel públic català. Si, tot i la seva extensa obra, és un autor mediocre, és normal que no desperti la curiositat dels nous lectors –ni l’interès dels editors. Però, llavors, perquè fou tan reconegut als anys seixanta i setanta del segle passat? Perquè li donaren el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes?

Evidentment, la majoria de gent del nostre país sap que Pedrolo és l’autor del Mecanoscrit del segon origen, la història d’un ressorgiment després d’una gran catàstrofe col·lectiva. No obstant això, com classificar aquest llibre? Estem segurs que és ciència-ficció? O és una mena de píndola filosòfica? Si aquest llibre es llegeix a l’inici de l’adolescència –tal com fou el meu cas-, el fet més remarcable és el pas de verge i bruna a bruna i prenyada que fa l’Alba, la protagonista del Mecanoscrit. No obstant això, reflexionant-hi més tard, si poden trobar altres aspectes interessants: amb unes poques persones n’hi ha prou per fer ressorgir una societat delmada; els joves són els que poden construir-ho tot a partir del no-res; la recuperació no serà un procés senzill i exempt de perills, sinó que caldrà defensar allò que s’aconsegueixi i prendre decisions difícils quan calgui… Aquestes són interpretacions personals del sentit del llibre i potser molta gent no hi estarà d’acord, però és la visió subjectiva que el temps ha fet madurar dins meu.

Pedrolo, però, no fou un escriptor d’un sol llibre –ni d’un sol gènere- i intentà omplir tots els buits que hi pogués haver a la literatura catalana. A Joc brut, Pedrolo ens endinsa dins del món dels crims passionals. Amb una gran dosi d’erotisme i suspens construeix una novel·la negra que manté el lector atrapat en aquelles pàgines, perquè, en el fons, tots sabem que la nostra vida rutinària pot canviar d’un moment a l’altre si trobem algú que ens ensarroni. Al seu Trajecte final, ens explica set contes fantàstics amb moltes més connotacions que les aparents: la reencarnació, les migracions i el xoc de civilitzacions, l’explotació sexual, les societats sota control governamental, la memòria… Tot de temes que dècades després continuen estant d’actualitat, tractats amb sensualitat i sensibilitat.

A més, Pedrolo es dedicà a traduir llibres d’autors estrangers, com la trilogia USA d’en John Dos Passos –un autor, fins a cert punt, maleït per les seves idees polítiques. I, és aquest aspecte col·lateral –la difícil acceptació de les idees de l’autor per part del seu públic- el que fa que Pedrolo i Dos Passos s’assemblin. Però, mentre el darrer fou un dels primers companys de viatge del comunisme, defensor de llibertaris i acabà renegant dels seus ideals de joventut, Pedrolo és mantingué fidel al seu independentisme radical i el marxisme heterodox. Cal protestar fins i tot quan no serveix de res ens mostra el pensament polític pedrolià en una sèrie d’articles i entrevistes publicats des de mitjans anys seixanta fins quasi la data de la seva mort. En aquestes petites peces, l’autor desgrana diversos temes que encara ara són d’actualitat –la integració dels nouvinguts, la lluita de classes i d’alliberament nacional, la unitat de les forces nacionalistes- sempre mostrant-se com un intel·lectual compromès i independent.

Sembla, doncs, que la desídia mostrada pels nostres dirigents no té res a veure amb la qualitat literària de l’autor, sinó amb els seus plantejaments polítics de compromís en la defensa del país i les classes desafavorides i prou independents per fotre cops de bastó a tort i a dret, sense sotmetre’s a cap disciplina de partit. Així, ens hem de preguntar si en Manuel de Pedrolo és a la literatura, el que l’Ovidi Montllor és a la cançó catalana: un autor incòmode al qual els poders fàctics han intentat esborrar de la memòria col·lectiva. De tots nosaltres dependrà que no se’n surtin. Tal com deia Pedrolo, cal protestar fins i tot quan no serveix de res i, en aquest cas, la millor protesta és la lectura dels seus llibres.

_______

Fotografies de la Fundació Pedrolo, que té el propòsit de recuperar la memòria de la figura i de l’obra de Manuel de Pedrolo.

• autor: David T. Baró