Pa Negre
d’Emili Teixidor
Barcelona: Columna, 2003
394 pàgines, 22,5€

Ponç Puigdevall, un dels crítics més temuts per ments escriptores, va dir d’aquestes línies: “Emili Teixidor aconsegueix que tota la novel·la aparegui pletòrica de so i de fúria” (El País, 20 de novembre del 2003). I si a més, per part de Julià Guillamon i Joan Triadú tampoc hi hagué més lloc que pels elogis en altres mitjans de comunicació, atrevim-nos a obrir les meravelles d’aquest tresor.

Posem-li veu: l’Andreu, un vailet de la plana de Vic, com a cant protagonista dels anys més durs de la postguerra. Un pare republicà empresonat i una mare obligada a treballar a una fàbrica obliguen a l’infant a encomanar-se a uns parents que viuen en un mas i simbolitzen la icona per antonomàsia de la Catalunya rural a les acaballes d’una època ans de la completa mecanització. Pa negre és la crònica de la vida de l’Andreu, però sobretot de l’abisme que separa la infantesa de l’adolescència. El protagonista, a poc a poc, anirà descobrint què vol dir ser fill dels perdedors, que vol dir està sotmès a les lleis devastadores que regeixen el nou món: el silenci, la humiliació, l’assentiment. La pèrdua d’innocència serà el fil conductor de les seves accions amb la paral·lela descoberta del món dels adults: la doble vida, la sexualitat o la moralitat. L’Andreu deixarà enrere el món de contes de follets que li explica l’àvia a la vora del foc, de les llaminadures ensucrades i dels secrets del bosc que el resguardà en la ingenuïtat més pura. En una mescla de gèneres molt intel·ligent copsa la ment infantil amb la ment col·lectiva de la societat d’aleshores. Així ho explicà l’autor en una entrevista al diari Avui, al novembre de 2003: “Jo em penso que els records són sempre fragmentaris, per una qüestió d’higiene mental, sempre són selectius. A la novel·la hi ha records personals, però també n’hi ha de col·lectius, que he confrontat”.

El lector sembla que mentre llegeix s’empapi únicament de petites anècdotes que conformen el context devastador de la postguerra. No hi ha accions immediates que deixin sense alè al lector. Si cal, però, destacar quelcom que provoqui sensacions és el llenguatge de l’autor. Un llenguatge nuclear, ric, exquisit. Un llenguatge que denomina estils, formes i registres. Des del llenguatge infantil de la colla d’infants, al català de l’àvia endormiscat en el cor de la Catalunya rural que es passeja tendrament per les llegendes que narra i que encomana als més petits. Les descripcions en veu del narrador són sobrecollidores: fotografies exactes d’Osona, de la seva fauna, de la seva flora, dels masos i els camins, dels convents i les escoles. Tota una lliçó de vocabulari.

Un apunt més a tota una carrera literària premiada i reconeguda: des de contes juvenils a novel·les per a adults, sense oblidar que al 1992 el mestre va rebre la Creu de Sant Jordi. A més, ha estat i és un habitual en els mitjans de comunicació. Pa Negre és la culminació històrica d’una època cicatritzant, a la vegada que el desembolcall dels fets naturals de la vida: la pèrdua de les virtuts i somnolències infantils per la descoberta del mal i del dolor. Sembla amagar-se una certa denúncia per aquells que, un cop acabada la guerra, es van passar a l’altre banda: per por, per silenci, per conveniència. L’assentiment de molts és la descoberta del protagonista i el seu rebuig encadenat amb el destapament del sentiment de l’odi el podrien convertir en un més. Les paraules finals són ben estridents: “Un monstre que jo no sabia que m’habités. Un monstre”.

• autora: Patricia Monge