Detrás del hielo
Amb aquesta crítica Llibròfags comença a parlar de llibres escrits en altres llengües, en aquest cas en castellà. Tot i que aquesta mena d’articles seran excepcionals, enteníem que una comunitat de lectors no pot tancar-se a títols i autors importants dins el món de la literatura que no escriuen o no han tingut la possibilitat de ser traduïts al català.
Detrás del hielo
De Marcos Ordóñez
Barcelona: Bruguera, 2006
543 pàgines, 17.90€
Em van parlar d’ell, del llibre, me’l van recomanar. I va ser en uns grans magatzems que se’m va ocórrer preguntar per ell i, quan el vaig tenir a les meves mans, la sinuosa cua de vellut del gat que surt a la contraportada semblava moure’s fent volar les pàgines, atraient-me cap a la seva lectura.
Detrás del hielo és la història de Klara, Oscar i Jan, tres joves que viuen en Moira, un país imaginari creat meravellosament pel barceloní Ordóñez. En el llibre es narra el despertar sexual de la Klara i el desenvolupament de les seves inquietuds artístiques, primer com actriu i després com cantant. Igual que ella, la seva generació vol inventar-se a si mateixa, expressar la seva llibertat a través de multitud de disciplines artístiques i aquesta passió pel teatre, el cinema, la música i la literatura, adorats pels protagonistes i per l’autor del llibre serà el teló de fons de la història de Klara i de Moira.
Klara coneix l’Oskar, un noi jueu i fotògraf, després de morir la mare de la jove. Oskar i Jan són amics des de petits i quan Klara arriba a conèixer Jan, se n’enamora a l’instant. Els tres formaran un trio amorós, més enllà del vici o de la simple infidelitat: encara que la Klara estima l’Oscar, el seu veritable amor és Jan, un seductor nat incapaç de negar-se davant una dona. I és a ell a qui Klara dedica el llibre, intercalant fragments en tercera persona amb uns altres en segona, en els quals interpel·la directament a Jan, com si ell l’estigués escoltant, com si encara seguís amb ella.
No li espatllaré a ningú el llibre si us dic que Jan mor. Un cop d’estat i la posterior guerra acaben amb una gran part d’aquesta generació revolucionària i amb un Jan que lluita fins al final al capdavant dels Companys de la Nit, un grup contra el nou poder repressiu. Encara que ells no diuen “va morir”, sinó “va perdre”. I és així com Klara perd al Jan i es perd a ella mateixa, perd tot el que era i el que podria haver estat. No obstant això, tornarà a trobar-se, ara com a “caçadora de veus”, recollint els testimoniatges dels que van viure l’horror i de les últimes persones que van veure a Jan amb vida.
Aquestes veus són les quals portaran a Jan de tornada i li donaran la força a la Klara per contar la història del què va succeir a Moira. El llibre pretén ser una reconstrucció de tot el que va ocórrer, però també una carta d’amor a Jan, qui li somriu darrere del gel.
Aquest llibre és un d’aquests pocs que, sense saber per què, em van deixar amb ganes de continuar la història, de seguir sentint-me Klara Liboch. I des que ho vaig tancar, em fa por tornar a obrir-lo, perquè potser, si ho torno a llegir, es trenqui l’encís i no trobi el mateix que la primera vegada. De vegades penso que alguns llibres són com una espècie de mirall màgic, en el qual es combina el que hi ha escrit i el que jo m’implico, per veure’m reflectida en ell. És per això que sóc incapaç de deixar aquí un fragment, perquè per a mi tot el llibre és un gran fragment que recordar. No obstant això, us deixaré amb el principi. El principi del llibre i el final de la història.
Mi nombre es Klara Liboch. Ésta no es mi historia, es nuestra historia.
La historia de nosotros tres: Jan Bielski, Klara Liboch, Oskar Klein.
Repito esos nombres, ellos dos y yo entre ellos, nuestros nombres por siempre juntos, tal y como quedaron grabados a punta de navaja, encerrados en un círculo, en una de las mesas del Eden Bar y en el árbol más viejo de la plaza de San Bruno.
Ésta es la historia de nosotros tres y de nuestra ciudad perdida, nuestro mundo desaparecido, que ahora contemplo como a través de una gasa de hospital, con sangre seca en los bordes.

Gracias, Sandra
Recuerdos desde Moira
Marcos Ordóñez