La cacatua verda
La Cacatua Verda
d’Arthur Schnitzler
Traducció de Feliu Formosa
Barcelona: Institut del Teatre, 1997
65 pàgines
La cacatua verda és un dels monodrames -peces d’un sol acte- més cèlebres de l’escriptor vienès Arthur Schnitzler, a qui hem de considerar “de la colla” de Zweig, Hofmannsthal o Freud, és a dir, del caldo de cultiu excepcional que pareix la Viena de fi de segle, un corrent nascut en la decadència de l’antic imperi i impulsor de debats sobre el llenguatge i la modernitat que serien claus pel posterior desenvolupament de les avantguardes.
Amb la cacatua, però, Schnitzler fuig de les seves peces sobre relacions personals -enteses com a sexe i embolics, la descripció de sentiments extrems, menys polits però més àcids que Zweig, com serien les trifulques de l’Anatol- i dedica tota una peça a un espectacle teatral que tindrà lloc a la Taverna La Cacatua Verda el vespre del 14 de juliol de 1789.
La taverna s’ha fet cèlebre les darreres nits perquè una companyia teatral hi escenifica un espectacle terrorífic: els actors es fan passar per lladres, bandits i assassins, i la burgesia hi assisteix en massa, seduïda per les perilloses aventures que expliquen els suposats delinqüents entre copa i copa.
L’agitació social al carrer, amb la massa cridant davant la Bastilla, farà que l’actuació del vespre del 14 de juliol sigui especial, i viurem un joc on la realitat i ficció es capgiren, amb les conseqüències catastròfiques imaginables.
Bon ritme i personatges ben caracteritzats en una peça que al meu gust resulta breu pel què es vol explicar i accelerada en els instants finals, però vaja, és normal: ningú pot aturar la revolució.
El títol, aquesta “cacatua verda”, denota també l’absurd i caricaturesc de l’espectacle grotesc que presenciarem, un absurd que, tal com Schnitzler ens retrata, en moments extrems esdevé ben real.
No aniria més enllà de considerar-la una peça curiosa precisament pel marc excepcional -París quan esclata la revolució- que retrata.
T’has llegit “Història somiada”? és el llibre de l’Schnitzler adaptat per en Kubrick a “Eyes Wide Shut”.
Doncs sí!
Però l’he llegit en castellà, i no pensava comentar-lo. Fa gràcia perquè no sabia que EWS n’era una adaptació, i a l’anar llegint-lo anava trobant cada cop més paral·lelismes amb la peli. Quan ja visita la botiga de disfresses no vaig poder més, i vaig haver de comprovar-ho.
Com a curiositat, m’agrada més la contrassenya que fa servir Kubrick (Fidelio) que no pas la de Schnitzler (Dinamarca).
Potser per què prefereixo l’homenatge a Beethoven enlloc de a Hamlet…
Sí. Fidelio sona molt millor. És un mot elegant i adequadíssim com a contrassenya en el lloc on s’usa…