El llibre de les il·lusions
De Paul Auster
Edicions 62, 2007. Barcelona
350 pàgines, 9,95€

No tant brillant com d’altres obres del mateix autor, El llibre de les il·lusions comença amb un home, David Zimmer, enfonsat psicològicament des que la seva dona i fills van morir en un accident d’avió. A partir d’aquí ens disposem a viure en la pell de Zimmer com si d’un ermità es tractés. No surt mai de casa, viu amb el mínim necessari, sense albirar-s’hi cap objectiu que endreci la seva ja de per sí desordenada vida. D’aquesta manera, poc a poc es va consumint interiorment fins que, casualment, fent zàpping una nit es queda entabanat mirant una pel·lícula de cinema mut. Aquest fet aparentment atzarós el traurà de l’espiral autodestructiva en què es troba, fent acte d’aparició el còmic Hector Mann. L’Hector és el que farà somriure a David per primera vegada en molt de temps i, a partir d’aquí, en seguirà un creixent interès que el portarà a escriure’n una petita biografia. El treball constant, la investigació i l’escriptura seran de forma conjunta el motor per a seguir vivint de Zimmer i d’aquesta manera intentarà superar el seu passat.

Amb un estil narratiu impecable i aparentment senzill, Auster (mitjançant David Zimmer) ens va desgranant la vida d’Hector Mann, un actor de cinema mut coetani de Chaplin o Keaton. A mida que ens endinsem en aquesta investigació descobrirem que Mann va protagonitzar un total de dotze llargmetratges fins que, un bon dia va desaparèixer sense saber-se’n mai més res. Al cap d’uns anys de la seva absència tothom ja el donava per mort. És més, al ser un actor de segona fila tampoc va costar massa que al cap de pocs anys fos oblidat pel gran públic. I així es creia fins que Zimmer, un cop acabada i publicada la seva biografia sobre Mann, rep una carta de la dona d’aquest la qual l’insta a visitar-los a ella…i al seu marit.

No voldria explicar res més de la història per no xafar els plans de ningú que tingui ganes de llegir-la. Tant sols hi afegiré que a partir d’aquí la novel·la es va complicant, juxtaposant-se diverses històries i deixant el testimoni de protagonista a d’altres personatges, en un joc de miralls laberíntics els quals ja coneixereu si heu llegit altres obres d’Auster com Trilogia de Nova York o La música de l’atzar.

En definitiva, una bona obra que guanya en interès a mida que s’apropa el final i on es barreja literatura i cinema però…compte! En l’aparent senzill estil narratiu i repetitiva temàtica d’Auster sempre hi trobem quelcom més. Sabem que per fruir completament dels seus llibres ens hi hem d’endinsar de forma completa, és llavors quan hi descobrirem petites endevinalles que ens faran tornar enrera o repensar el que acabem de llegir: jocs de paraules, teories filosòfiques, atzar, coincidència…és a dir: Auster en estat pur. Absteniu-s’hi detractors.

Onze anys després, encara em pregunto què hauria passat si m’hagués aturat i m’hagués girat abans d’arribar a la porta. ¿I si, en lloc de passar el braç al voltant de les espatlles de l’Alma i caminar directament cap a casa, m’hagués aturat un moment, hagués mirat cap a l’altra meitat del cel i hagués descobert una gran lluna rodona il·luminant-nos amb la seva resplendor? ¿Continuaria sent veritat dir que no hi havia lluna al cel aquella nit? Com que no vaig fer l’esforç de girar-me i mirar darrere meu, sí, encara seria veritat. Si no vaig veure la lluna és que no hi havia lluna.

• autor: Jordi Fàbregas