Zweig, altre cop
Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona
de Stefan Zweig
Traducció de Jaume Vallcorba
Barcelona: Quaderns Crema, 2001
109 pàgines, 9,62 euros
Com més llegeixo a Stefan Zweig més m’enamoro de la seva manera d’escriure, de la precisió esclatant amb què descriu els sentiments humans, dels càlids paisatges emocionals als què, en qüestió de quatre ratlles, és capaç de transportar-nos.
Amb Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, escrit l’any 1929, Zweig mantenia la seva línia habitual, la dels llibres curts amb una breu història, sempre entre home i dona, sempre de relacions humanes, que li van suposar uns èxits importants d’audiència durant els anys 20 europeus. Allunyat, doncs, de Fouché o l’esplèndida autobiografia El món d’ahir.
En aquest cas, vivim una història “en directe” i una de recordada. El narrador es troba passant les vacances a la Riviera, i un escàndol trenca la tranquil·litat de les famílies burgeses que estiuegen a l’hotel. La senyora Henriette, feliçment casada amb un magnant de la banca i amb dues filles encantadores, desapareix de cop i volta i s’acaba confirmant que ha fugit amb un jove galant i simpàtic -fins llavors, és clar- que només feia 24 hores que era al poble.
A les converses posteriors, Zweig defensarà, enfrontant-se a un parell de matrimonis, que no es pot jutjar a la dona per haver seguit els seus instints, i que, de fet, qualsevol dona, malgrat les seves obligacions, pot veure’s arrossegada per les forces de la natura i els instints. Aquesta postura, totalment inadmissible pels altres contertulians, atraurà l’atenció d’una misteriosa burgesa anglesa, sorpresa perquè el narrador no jutja a una dona per prendre una decisió que, 24 hores abans, a ella mateixa li hagués semblat inacceptable. Ja a soles, li demanarà d’escoltar la seva història, que succeí una vintena d’anys abans.
I aquí comença la història de ficció, les vint-i-quatre hores a la vida de la dona, unes vint-i-quatre hores on va estar a punt de renunciar a la vida que duia davant d’un sol estímul, en concret davant l’aparició d’un jove ludòpata polonès durant una estada a Montecarlo.
Particularment m’agrada més la història inicial que no pas la confessió de l’anciana, un afer que remet inevitablement a El jugador de Fiódor Dostoievski.
Però més enllà de l’excusa, la història i el marc, el què brilla en els textos de Zweig és aquest destil·lat de sensacions que ens regala pàgina a pàgina, aquesta senzilla -i perfecta- plasmació literària de l’estudi anatòmic dels instints i les passions humanes. Una adjectivació sublim per reconstruir, amb una destresa insuperable, el món interior que tots duem a dins.
Tan sols les persones que han viscut allunyades de la passió pateixen, si mai la senten, aquestes explosions sobtades, aquests cops huracanats, com d’allau; en aquells moments, anys sencers de forces no utilitzades els rodolen pit avall.
Va córrer cap a mi amb els ulls radiants d’alegria, d’agraïment i al mateix temps de respecte, i els va abaixar humilment tan bon punt com va veure els meus, confosos en la seva presència. Hi ha poques persones que mostrin gratitud; els agraïts, precisament, no troben l’expressió adequada per fer-ho, i callen confosos i avergonyits, i sovint s’encarcaren per amagar aquest sentiment.
Fotografia del Casino de Montecarlo d’Oltrelanotte, via Flickr.
Aquesta novel.la, amb “Novel.la d’escacs” i “Carta a una desconeguda”, del millor de Zweig
Em va agradar molt. Va ser el primer llibre que vaig llegir de Zweig i del que guardo més bon record.
Amb aquests elogis a un li vénen ganes de començar a llegir Zweig ja!
[…] les passions tan íntimes d’una dona, i més tenint en compte altres novel·les de l’autor com Vint-i-quatre hores a la vida d’una dona. Però és clar que només des de l’any 2007 es pot considerar un atreviment, ja que fins el […]
He trobat un tresor! Una carta que Freud envia a Zweig fent una lectura psicoanalítica d’aquest llibre:
Smmering
Viena, IX.,Berggasse, 19
4 sept. 26
Querido señor:
[…]
Creo sinceramente que estas tres narraciones –o, más estrictamente, dos de ellas- son obras maestras. La primera ya la conocía [Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona] […] si despertó mi interés fue sobre todo porque admitía, incluso exigía, una interpretación psicoanalítica, y al hablar con usted me convencí de que no sabía nada de ese sentido oculto, a pesar de haberlo expresado bajo un disfraz impecable. Probablemente no admita usted la posibilidad de semejante interpretación, quizá le resulte detestable, pero yo no puedo descartarla y esta vez incluso la asumo más completamente. El psicoanálisis nos permite suponer que la gran riqueza, aparentemente inagotable, de los problemas y situaciones que los literatos tratan puede remitirse a un pequeño número de “motivos primitivos” que proceden en su gran mayoría de las vivencias reprimidas de la infancia, de modo que las ficciones son reediciones disfrazadas, embellecidas, sublimadas de aquellas fantasías infantiles. Esto es especialmente fácil de observar en la primera narración [Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona], cuyo núcleo inconsciente, expresado con toda franqueza, provoca repugnancia. Me refiero al motivo de la madre que, entregando su propia persona, inicia al hijo en la relación sexual con el fin de salvarlo de los peligros del onanismo que parece amenazar gravemente la vida del niño. Algunas personas recuerdan –incluso conscientemente- haber tenido esa clase de fantasías en su pubertad y en el inconsciente no faltan nunca. También están en el trasfondo de las óperas wagnerianas. El onanismo es completamente inaprovechable para la elaboración poética y tiene que sustituirse por algo (en su narración, el sustituto adecuado es el juego). La imperatividad, la irrsistibilidad, las reincidencias a pesar de los firmes propósitos de enmienda, la amenaza para la vida, son rasgos directos del viejo modelo. La primera denominación que se encontró para el onanismo en la infancia fue la de “juego” (un juego peligroso, se le decía al niño: uno se vuelve loco o se muere) y el acento que usted tan magistralmente pone en las manos y en la actividad de las mismas es magistralmente revelador. En la masturbación las manos ejercen su función genital. En su narración, el papel de hijo del joven jugador está tan inconfundiblemente perfilado que resulta difícil creer que no le guiara ninguna intención consciente. Sin embargo, sé que no es así y que usted dejó trabajar su inconsciente. Así, por ejemplo, el joven polaco tiene 24 años, exactamente la misma edad que tiene el hijo mayor de la mujer de 42, que se había casado a los 17.
La frase de que toda mujer está abandonada a los impulsos imprevisibles, que aparece en la introducción, no es más que una fachada destinada sobre todo a acabar negando el inconsciente, pues el contenido de la narración da a entender que estos impulsos son perfectamente determinables. La preocupación de la viuda, decidida a mantener su compromiso de fidelidad, es protegerse de la tentación de otros hombres, pero lo que no sabe es que, como madre, tiene una fijación libidinosa en su hijo que puede activarse en cualquier momento y que ese punto débil puede decidir su destino, cosa que la narración refleja de una manera absolutamente correcta. Pero estoy hablando en términos psicoanalíticos en vez de intentar hacer justicia a la belleza de la obra. […]
Suyo,
FREUD
Molt i molt bo!