La germana
La germana
de Sándor Márai
Traducció d’Eloi Castelló
Barcelona: Empúries Salamandra, 2007.
189 pàgines, 15€
Què passaria si un dia en qualsevol moment t’adonessis que vas a morir? Sents que estàs a un simple pas per a que la teva vida s’acabi i és en aquest instant, amb la proximitat de la mort, que mantens un diàleg amb ella, o amb tu mateix, on la lucidesa i la consciència de que vas a morir et permeten adonar-te de totes les mentides de la teva vida.
Això és el que li ocorre a Z., un músic de fama internacional que durant un viatge amb tren s’adóna que a partir d’aquest moment tot serà diferent. No són imaginacions seves, una veu (la mort, potser) l’hi ha dit.
Una infecció vírica li durà a estar mesos en un llit cuidat pels metges i quatre monges: Matutina, Dolorissa, Cherubina i Chiarissima. Quatre caràcters molt diferents i quatre noms que semblen batejar les fases de la seva malaltia.
La història descriu minuciosament la malaltia, els símptomes i els dolors de Z. i ens la fa veure des d’una perspectiva més filosòfica i teològica que no pas mèdica: el sofriment com a conseqüència de la mentida de tota una vida. Però Z. té dues mentides: la música i la seva relació amb E., una dona casada i frígida, amb la qual mai ha tingut relacions. Ambdues mentides tenen a veure amb Eros, amb la sensualitat de qui ama a la música i a una dona que no li convé, i amb la necessitat d’equilibrar ara la vida i la mort.
La crònica de la malaltia es teixeix com una melodia de la vida, o de la mort, o de la mateixa malaltia, en la qual els compassos marquen els esdeveniments. Serà durant el forte, quan els dolors són ja insuportables i Z. només viu per a continuar la relació amb la seva nova amant, la morfina, que una de les germanes –Z. mai arribarà a saber quina- li demana que torni a la vida, que s’aferri a ella i que no la deixi escapar. Amb aquesta força femenina que vetlla per ell i li arrossega a tornar de l’altra riba, Z. aconseguirà guarir-se i comprendre que la malaltia et lleva alguna cosa, però t’ho retorna de forma distinta i amb el mateix valor: la música a canvi d’una vida nova, sense mentides, sense E.
Un cant a la vida, a la superació i a la veritat que l’autor no va poder o no va saber imitar, ja que Sándor Márai es va acabar suïcidant en 1989.
El piano i jo ens acabàvem de fondre i formàvem un sol cos, com el genet i el cavall del mite, tan sols els herois i els animals de les llegendes encarnen la fusió miraculosa de dos cossos diferents. Núvols, temps, món, tot quedava enrere. Encara un instant i la música desfaria tot allò que hi havia de presa feixuga en les paraules i els objectes de la terra. I sabia que aquell instant seria el darrer.
L’ajudant va assentir amb el cap; no em van explicar pas de què era “l’altra injecció” i jo, amb l’amor propi ofès, no vaig preguntar què em posarien al cos. Era l’orgull ferit del malalt que ha patit, juntament amb la satisfacció d’haver guanyat: el doctor es veia obligat a rendir-se, perquè nosaltres dos, la malaltia i jo, érem més forts que ell.
Podeu llegir l’altra crítica de La germana publicada a Llibròfags aquí.
No l’he llegit, però me l’apunto a la llista.
Tiene una pinta estupenda. Uno no se para a pensar lo grande que es la vida hasta que tiene miedo de perderla.
És un pal. Em sembla que no me’l puc ni acabar. És repetitiu, cursi i no porta enlloc. No veig què aporta de nou.
Us recomano molt els seus dos volums de memòries Memorias de un joven burguès i Tierra Tierra! -com és costum no hi ha traducció al català i, si n’ha que algú m’esmeni-. A més són una lliçó d’història.