Vida privada
De Josep Maria de Sagarra
Barcelona: Edicions Proa, 1984.
202 pàgines

L’any 1932 Josep Maria de Sagarra publica la seva tercera novel·la, Vida privada, amb la qual guanya el premi Creixells aquell mateix any. El centre neuràlgic de l’obra és la família Llobreola, pertanyent a una classe social aristocràtica que agonitza en plena decadència econòmica. Les dues últimes generacions d’aquesta família opten o bé per aferrar-se al fantasma d’un llinatge que fa més de tres dècades que ha perdut sentit o bé per negar-lo definitivament. En qualsevol d’aquests casos el resultat és la baixesa moral, això sí, camuflada amb més o menys gràcia darrera les aparences.

La resta de personatges de l’obra, que sumen més de mig centenar, s’organitzen al voltant de la família i gairebé sempre pertanyen a l’alta burgesia i a l’aristocràcia. Les relacions entre els personatges configuren el gruix de l’obra, i és el seu món íntim que alimenta la xafarderia del lector i el manté amb ganes de continuar llegint més que no pas l’argument. Per la forma que Sagarra fa aparèixer i desaparèixer els personatges i la manera com els combina i hi focalitza, l’obra recorda a una peça coral polifònica.

Però tot i que Vida privada es construeix com una gran xarxa de relacions entre membres de les classes altes de la Barcelona d’entreguerres, no és només a través del comportament dels personatges que el lector és capaç d’identificar i jutjar els trets personals de cada individu, sinó que el narrador se serveix de trucs ben diversos per aconseguir transmetre al lector la seva valoració moral d’aquestes classes socials. És el que Marina Gustà anomena “narrador impacient” : no deixa que el lector extregui les seves pròpies conclusions ja que el narrador les hi diu directament. Aquest fet li estalvia molta feina al moment de crear els caràcters ja que no cal que ho faci a través de les tècniques narratives més pròpies del segle XX, que tot utilitzant una focalització interna fixa, el discurs indirecte lliure o el monòleg interior aconsegueixen dotar al personatge d’un món interior molt més interessant i elaborat. Sagarra tira pel dret i opta per la “omniscència sense manies” que apuntava Serrahima.

Hi ha altres característiques que acosten aquesta novel·la a les formes narratives del XIX com per exemple el tipus de focalització interna múltiple, el concepte històrico-documental del gènere així com també el pes que té el determinisme social més propi del naturalisme de Zolà que no pas del psicologisme i la presa de consciència del món individual predominant a partir dels anys 20.

En publicar-se, Vida privada es va vendre sota l’etiqueta de crònica pel fet de ser una novel·la situada a Barcelona en el mateix moment històric i protagonitzada per personatges d’unes classes socials molt concretes fàcilment identificables amb individus de carn i ossos. Tot i que no es pot considerar tota l’obra com una crònica de la Barcelona d’entreguerres, tampoc es pot negar la presència d’aquest gènere en determinats moments. L’etiqueta li va ser atribuida en bona part, per l’estructura fragmentària que presenta l’obra, però segons Marina Gustà, el que havia de ser una crònica sobre la Barcelona d’un determinat moment històric ha acabat essent la mirada subjectiva d’”un jo sensible [el narrador] que introdueix la seva experiència i visió del món”. Tot i així, podem reconèixer la crònica d’ambient en alguns fragments sempre amb forts components de subjectivitat. I és a causa dels passatges on la veu narrativa jutja sense embuts els comportaments de les classes altes de la ciutat o les reflexions de l’autor sobre temes com la fraternitat o les primeres experiències sexuals que podem dir que ens trobem davant d’una obra amb cert caràcter memorialístic. Aquest caràcter es consolida amb aparicions directes de l’autor: “El senyor de Llinàs jugava totes les tardes amb don Josep Rocafiquera, amb un aragonès anomenat Ceballos i amb l’avi de l’autor d’aquest llibre” .

D’aquesta manera, si podem identificar Vida privada amb un gènere que pren força i importància a partir del segle XX com és el cas de les memòries, potser no ens trobem davant d’una novel·la tan desvinculada de les formes de la seva època. El nostre autor valora la seva visió individual sobre una realitat col·lectiva, tret que no podem considerar precisament d’anacrònic. Una altra qüestió que acosta Sagarra al segle vint és el tractament d’alguns temes, i principalment el tractament del la sexualitat com a element determinant per entendre la moral i psicologia dels personatges.

Per molt que Sagarra hagués tingut “l’ambició de fer una crònica de la seva època” i ens segons quins aspectes se li hagués escapat de les mans, s’ha de reconèixer la voluntat de crear una literatura barcelonina, que parli de la ciutat. I és que Josep Maria de Sagarra va viure l’Exposició Internacional, que per la ciutat va ser molt més que un certamen internacional, va ser la configuració de la ciutat com a gran capital europea. I com a capital europea li feia falta allò que tota gran ciutat té perquè tota gran literatura s’ha encarregat de fer: novel·la barcelonina. Aquesta és la seva aportació per equiparar la seva ciutat amb París, Londres o Berlín. Aquesta voluntat de fer valer la seva ciutat, d’elevar Barcelona a la història de la literatura.

Vida privada està estructurada en dues parts d’extensió força semblant. La primera part se situa l’any 1927 durant la dictadura de Primo de Rivera i la segona l’any 1932 entrada la Segona República. Els dos períodes mostren dos moments oposats políticamenti il·lustrats mitjançant dues festes diferents a casa d’Horència Portell. Aquestes escenes accentuen la decadència de l’aristocràcia: són utilitzades per marcar un abans i un després en aquesta societat. La primera festa, és l’any 1927 i hi assisteixen membres de les classes altes i fins i tot el dictador, en canvi, la festa de l’any 32 compta només amb 5 persones que conversen sobre la situació actual d’alguns del assistents a la primera trobada. Uns assistents carregats d’hipocresia durant la dictadura i que s’han espavilat com han pogut amb un canvi de règim que no ha beneficiat les classes altes en absolut.

Bibliografia

• Gustà, Marina “Notes sobre ‘Vida privada’”. Els Marges (1981), núm. 22/23, p.33-48.
• SAGARRA DE, JOSEP MARIA. Vida privada. Barcelona: Edicions Proa, 1984. pàg. 202.
• SAGARRA DE, JOSEP MARIA. “Naixement d’una novel·la”. La Publicitat, 23 d’octubre del 1932.

• autora: Laia Carbonell