Defensa pròpia
De Borja Bagunyà
Barcelona: Proa, 2007
190 pàgines, 16€

No sóc el primer que parlo de Defensa pròpia, ni seré l’últim de fer-ho, perquè el llibre s’ho val. Borja Bagunyà és un autor jove i capaç que demostra una tècnica envejable per jugar amb les veus dels personatges. La majoria dels set relats són en primera persona, són monòlegs, tot i que Silenci, siusplau no conté la primera persona per enlloc i en aquest aspecte desentona amb la resta del llibre. Desirée i Toni (Ernest) juguen amb la polifonia. A Desirée es barregen les veus de la filla –la protagonista–, la mare i el pare mentre parlen a un terapeuta i, tal com diu El Llibreter, ho fan sense confondre’s. El lector té prou eines per saber en tot moment qui parla i aquí és on Bagunyà demostra la seva capacitat perquè a vegades fins i tot canvia de veu enmig d’una frase: la comença un personatge i l’acaba l’altre. A Toni (Ernest) però, hi ha més confusió, l’autor fins i tot utilitza un recurs gràfic –la cursiva, que identifica la primera persona– per diferenciar les veus; però aquí la confusió és buscada i justificada perquè s’entrellaça amb la la crisi d’identitat, del protagonista. L’ús de la primera persona també és el que més destaca Quim Pérez a Benzina, que la relaciona amb la capacitat de l’autor de posar-se a la pell dels personatges. Des del meu punt de vista però, i sense desmerèixer el llibre, alguns de personatges no deixen de ser tòpics duts a l’extrem. Desirée n’és un bon exemple: l’adolescent incompresa que es mira al melic, el pare masclista i conservador que no escolta i la mare oblidada pel marit que és enmig de tots dos.

A la majoria de relats, l’aspecte conflictiu és a la família en el sentit més ampli: ja sigui la real i la més típica, la que viu en el record, la comunitat de veïns que s’hi converteix a la força, o el partit que es converteix en l’únic refugi d’un polític mesell. Les històries, tal com explica Melcior Comes –de qui aviat haurem de parlar–, arrenquen de situacions quotidianes que poden ser properes al lector. Però aviat es veu que els personatges amaguen alguna cosa, que no ho diuen tot… fins que ho deixen anar a mesura que desfila el monòleg. I malgrat la proximitat dels relats amb el món del possible lector, destaca la manca de referències; només Defensa pròpia –que dóna títol al llibre– parla d’un temps i un lloc concrets i situa els records d’una vella a la Guerra Civil i el franquisme, a Barcelona. Silenci, siusplau, en canvi, parla del present, de polítics del present. Hauria estat fàcil col·locar-hi referències properes al lector, crear un context conegut i familiar. Però l’autor no s’hi mulla. Potser per això, perquè és present i se li fa incòmode situar el relat en un partit polític dels grans que ens manen; però fer-ho li hauria donat més veracitat i hauria demostrat que Bagunyà és capaç d’arriscar-se una mica més enllà de l’estètica literària.

• autor: Enric Borràs Abelló