El malestar de la globalització
de Joseph Stiglitz
Barcelona: Empúries, 2002
335 pàgines, 24€

Joseph Stiglitz no és un economista qualsevol. El seu currículum és excel·lent: conseller del Consell d’Assessors Econòmics del president Clinton, vice-president i economista en cap del Banc Mundial, Premi Nobel d’economia l’any 2001… càrrecs i premi que li permeten ser una veu acreditada en el món de l’economia. I a El malestar de la globalització això es nota. Més enllà que hom pugui estar d’acord o no amb el que diu Stiglitz, ell aporta dades, anàlisi i arguments sòlids, difícils de ser refutats. És a dir, que no ens trobem davant d’un pamfletari d’esquerres o de dretes falaç que utilitza la demagògia com a arma. No. Stiglitz, a part de ser un bon economista, sap explicar el que vol, porta el lector allà on vol i t’acaba convencent.

El malestar de la globalització és un anàlisi acurat d’aquest sistema mundial, basat sobretot en les crítiques al Fons Monetari Internacional. L’autodenominada “organització de 184 països que treballen per a promoure la cooperació monetària global, assegurar l’estabilitat financera, promoure l’ocupació i el creixement econòmic sostenible, i reduir la pobresa”, és, segons Stiglitz, un pou de corrupció, un òrgan mundial al servei dels Estats Units, al Tresor i a la Reserva Federal. Stiglitz no ho fa en va. L’economista americà ens analitza diferents crisis succeïdes entorn les polítiques de l’FMI. La primera part la dedica a la situació d’Àfrica, centrant-se sobretot en el cas d’Etiòpia; la segona ens parla de la crisi de l’Àsia Oriental pels volts dels anys 1997-98; i la tercera de la transició de Rússia cap al sistema de mercats. En tots els casos, hi ha un diagnòstic semblant: l’FMI no ho va fer bé. Va anteposar els interessos de Wall Street i l’empresariat americà als dels habitants dels països en crisi, va augmentar la fortuna a dictadors amants de la massacre i va empitjorar la situació amb les seves mesures. Entre aquestes tres parts, trobem informació de com funciona l’FMI a l’actuar en un país. A tall de conclusió, una extensa compilació de mesures que proposa Stiglitz, primer pels casos reals, i després per millorar la FMI. I és que, sovint, és molt fàcil detectar el problema però no tant trobar les solucions.

De què peca Stiglitz a El malestar de la globalització? Per resumir-ho en un refrany, “és més fàcil veure la palla en l’ull aliè que el plom en el propi”. Les crítiques de l’economista a l’FMI són adequades, segons l’argumentació que se’ns dóna. Però es troba a faltar crítica al Banc Mundial, del que Stiglitz era economista en cap. Realment no podia fer res, el Banc Mundial, en aquests casos? Quin paper va jugar l’economista en les crisis que narra? Aquí rau l’error de Joseph Stiglitz. Queda clar que el Banc Mundial no és l’exemple a seguir en quant a transparència es refereix. Sinó, només cal mirar el cas de nepotisme de l’actual president, Paul Wolfowitz, que ha apujat el sou desproporcionadament a la seva xicota, també treballadora del banc. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, i Stiglitz l’ha tirat sense demostrar abans que està lliure de pecats. Aquest punt d’autocrítica necessari és el que falta. Sense tenir-ho en compte, El malestar de la globalització és un llibre, sens dubte, excel·lent, posant cara i ulls, casos concrets, als problemes que assolen l’economia. La conclusió de Joseph Stiglitz: la globalització és positiva, si es fa bé.

“Sovint es recorre a l’FMI quan la situació és insostenible, quan el país ja està submergit de pla en la crisi. Però les solucions que proposava l’FMI fracassaven la majoria de vegades. Els programes d’ajustament estructural de l’FMI […] van portar la fam i van provocar disturbis a molts països; fins i tot quan els resultats no eren tan nefasts, fins i tot quan s’aconseguia un cert grau de creixement, gairebé sempre els beneficis anaven a parar a mans dels rics, mentre que els pobres eren cada cop més pobres”

“Els països desenvolupats han de posar de la seva part per reformar les institucions internacionals que regeixen la globalització. Nosaltres vam crear aquestes institucions i ara hem de treballar per arreglar-les. Si volem fer front als problemes legítims dels que han manifestat el malestar que els crea la globalització, si volem que la globalització funcioni per als milers de milions de persones que encara no n’han vist els beneficis, si volem que la globalització tingui una cara més humana, hem d’alçar les nostres veus. No ens podem estar amb els braços plegats.”

• autor: Maiol Roger