Anàlisi realitzada a l’assignatura Llenguatge d’especialitat en català en Periodisme (Literatura) a la Facultat de Ciències de la Comunicació de l’Universitat Autònoma de Barcelona. S’estructura en 3 parts: justificació de la tria de l’autor, comparació de textos periodístics i literaris i valoració final.

Que vagi de gust!

Per què he triat Quim Monzó?

És ben difícil això de decidir-se per un autor. D’entrada, m’he avingut amb la meva curiositat omnívora a decantar-me per un autor actual. M’agraden els clàssics catalans, fins i tot en determinats moments els veig més amunt, qualitativament parlant, que molts dels columnistes estrella d’avui dia. Sagarra, Pla o Gaziel m’eleven a una altra manera de fer periodisme, a una altra concepció de l’ofici, la de l’excel·lència com a criteri: mirar Pirineus enllà a l’hora d’establir els referents a batre i superar-los o, en tot cas, restar prop del cim: a l’alçada. A anys llum, doncs, del periodisme d’aiguamoll que vivim avui en dia, de la maleïda tendència uniformitzadora a la baixa que s’ha instaurat en molts sectors creatius, els diaris catalans inclosos.

Tot i aquesta admiració pels clàssics catalans del gènere, m’he proposat un contemporani per proximitat i per fer més evidents i, per tant, més sagnants, les comparacions amb mi mateix. Veure com Monzó, Espinàs o Valentí Puig tracten un tema del que jo mateix podria acabar parlant algun dia m’ha d’ajudar, i així ho crec, a ampliar els horitzons, sí més no teòrics, del meu paisatge mental.

Ara bé, entre els actuals, la crisi. L’odissea de trobar un escriptor que, en la seva faceta periodística, s’expressi en català i no “entri a l’armari” del transvestisme lingüístic. L’anormal situació que viu la premsa catalana, mancada d’espais d’expressió de referència més enllà de les capçaleres, mitjanes si no anecdòtiques, de l’AVUI i El Punt, fa difícil la tria, i no perquè nedi en l’excés d’alternatives. El Periódico és un cas a part, una anomalia al meu parer, un engendre sense rigor que, en la seva recerca enfollida pel lector àvid de truculència i fotografies a doble pàgina, es tradueix mecànicament a la nostra llengua per tal d’optar al lector català de cinc minuts per esmorzar, de croissant i cafè amb llet.

Restaurada la democràcia, en dinamisme editorial vivim la paradoxa de trobar-nos més propers als temps de la clandestinitat i els seus precaris tiratges que no pas a l’esclat creatiu de la Renaixença i el prolífic inici de segle XX.

Tornant a l’actualitat, ens agradi o no els diaris de referència al principat continuen essent La Vanguardia, equidistant com un monarca, i El País. I són aquestes dues capçaleres, en castellà i espanyocèntriques, les que acumulen la majoria dels escriptors catalans de vàlua. Resulta paradoxal que tot i que les capçaleres en qüestió defensin escriptors en castellà a Frankfurt, alguns dels màxims estendards de la nostra llengua siguin a les seves files. Monzó, Moliner i Pàmies, Porcell, Puigverd o Francesc-Marc Álvaro, escriuen regularment a les seves pàgines, elevant d’aquesta manera tan atípica el nivell del periodisme català mercès als seus articles en castellà.

Descartats, per tant, els transvestits, la tria queda limitada als articles, ara anacrònics, d’algun d’aquests personatges quan encara militaven en algun diari català o bé a escollir entre els pocs herois que encara lluiten per la causa -ara per ara, perduda- de la premsa en català. D’entre els escriptors de l’AVUI admiro a Salvador Sostres -encara que en aquests últims temps resulti provincià d’admetre-ho- però ja l’he treballat en assignatures recents i, a més, no ha militat amb l’energia -o l’interès- suficient al món de la ficció i la narrativa. O potser tot el que fa és ficció i narrativa, que pel cas seria el mateix. També llegeixo amb fruïció al jove Enric Vila, en els seus esporàdics articles a l’AVUI -abans hi feia entrevistes- i, sobretot, en els seus articles al bloc del mateix Sostres, en el seu particular Dietari a destemps, una aturada obligada en qualsevol passeig per la blocosfera. Me n’estalvio, però, pronòstics profètics. Ara per ara, en Vila també “peca” de periodístic, i les seves darreres aventures editorials han estat memòries o reculls d’altri (el polèmic Què pensa Heribert Barrera fou cosa seva, el recull de textos de Néstor Luján L’art de citar, el contundent reestudi de Companys La veritat no necessita màrtirs o les recents memòries de Macià Alavedra Entre la vida i la política) i, per tant, poc adequats als meus propòsits actuals. Descartat també Valentí Puig pel cas contrari: enllà de la seva deliciosa poètica i la seva prosa, recentment reconeguda a La gran rutina (aquest també escriu sempre sobre el mateix), les seves col·laboracions periodístiques són a la capçalera ABC, i per tant en estricte espanyol. D’ençà que viu a Madrid, hem perdut un maître à penser i ara deu exhibir el seu dandisme per Serrano o la Castellana.

Em quedava, doncs, retornar a Monzó, al relatista per excel·lència de la literatura catalana recent, a l’importador de la postmodernitat anglosaxona, a un dels motius pels quals llegeixo el què llegeixo i escric com escric. Monzó és per mi una referència quasi vital, ja que com molts lectors recents hem descobert a través d’ell que la literatura pot ser nostra, pot ser “com nosaltres” i no ha d’estar ancorada al parricidi constant del Voltaire de torn i, per tant, al duel fantasmagòric de sempre entre l’escriptor i uns fantasmes del passat que ni tant sols ha conegut. Monzó fa literatura del present en un país i una literatura obsessionada pel passat, i per tant, la seva tasca serà, vista en perspectiva, valorada de titànica. Ho confirma, de passada, Toni Sala a Comelade, Casasses, Perejaume: “A finals dels setanta és quan Monzó començava a publicar. Casasses i Monzó tenen just la mateixa edat, i cadascun ha hagut de netejar casa seva: la prosa i la poesia. Són els autors realment creatius, esbandeixen, fan de frontissa. Desembussen canonades, rebenten falsos sostres, desemmascaren; tornen a portar la literatura a la realitat”.

A nivell valoratiu, i aquí ja entrem al toll de les opinions, Monzó és per mi l’únic català digne d’exportar -més enllà de Vila-Matas-, competint sense complexos per dir alguna cosa en la literatura “del moment”.

Per no allargar massa aquesta introducció, acabo amb una advertència. De Monzó, com he destacat, me’n fascinen els relats, però avorreixo sistemàticament la seva dèria, i mira que li dura dècades, a fer periodisme. O a fer opinió, perquè quan fa periodisme veritable i l’envien a fer de cronista em sembla realment notable, però els articles setmanals a La Vanguardia i el Magazine d’aquesta em resulten absolutament, i innegablement, imfumables.

Afronto, doncs, la relectura del Monzó columnista amb temor, sabent, d’altra banda, que el Monzó dels relats, el Monzó que triga sis mesos a trobar l’adjectiu just -Pla deia, tot foteta, que ell necessitava només preparar-se una cigarreta per trobar-lo-, em compensarà amb escreix les presses de l’article diari.

ANÀLISI COMPARATIVA DE LA LLENGUA

Article 1: ‘ZZZZZZZZ…’

Publicat dins el recull d’articles diaris del mateix títol, ZZZZZZZZ… és un bon exemple de columna del Monzó primigeni (1984-1987) tant pel que fa als trets lingüístics i a l’estructura interna com pel contingut i la reflexió que de l’article se’n deriva.

Trets lingüístics

El llenguatge de l’article és un estàndard curós però poc elaborat, molt “convencional”. És la llengua funcional, la llengua de treball del Monzó periodista, un tal com raja correcte però poc selecte. Hi prima la voluntat de fer-se entendre, no hi ha “l’exhibicionisme lèxic”, que critica Espinàs. No hi trobarem joies lingüístiques com les que poblen els seus relats breus3. El text és comunicatiu, però no és ni lingüísticament heroic ni lèxicament ric. A diferència del detallisme de la seva “literatura”, aquí cerca només comunicar el missatge.

La columna és plena d’expressions col·loquials (“De cop i volta”, “un cristo així”, “guanya molts calés”, etcètera). Expressions col·loquials però mai barbarismes o vulgarismes del carrer.

El que si que fa Monzó, i al ZZZZZZZZ… ho veiem perfectament, és “personalitzar” o “adaptar” el llenguatge del carrer fent-se’l seu. Monzó no parla d’un quadre, parla d’un quadro, que és com tots anomenen les pintures. Parla de calés enlloc de calers, adaptant la paraula rescatant la fonètica urbana i fent-la perdurar de forma escrita. El cristo també aniria en aquesta línia. En aquest sentit són mítiques del lèxic de Monzó expressions com oenagé per referir-se a les ONG, emfatitzant el “com ho diem”, okupes per parlar dels ocupes -emfatitzant el com ho escriuen ells- o Pp, per referir-se al PP, tot humanitzant aquesta mena d’entitats o institucions que fem servir cada dia i elevem a la categoria de noms simples. Aquest serà un dels cavalls de batalla del llenguatge periodístic de Monzó i dels seus “fills no reconeguts” i amics personals, com Sergi Pàmies o Empar Moliner.

Estructura interna

L’article comença amb l’explicació en tercera persona d’un cas, en aquest cas real -ho sabem perquè estem llegint un diari- mantenint el paral·lelisme amb qualsevol relat monzonià.

Del “Fa unes setmanes, Martin Wong, un pintor nord-americà jove” és precisament l’acotació temporal i la identificació concreta del personatge la que ens diu que estem davant fets reals.

L’anècdota avança i durant dos paràgrafs s’explica completament. El tercer, que tanca la història, inclou les primeres valoracions de l’autor. S’inicia amb un “La broma és fenomenal”, que ja posiciona Monzó a favor de Wong, i valora l’actitud de l’artista, matisant i explicant “què significa per Monzó” la història de Wong, reblada amb un “Art i humor poden anar perfectament de bracet” a tall de moralitat.

Al quart paràgraf Monzó ens recol·loca el marc referencial i ens situa ja a Catalunya: “En aquest racó d’Europa, en canvi”. L’“En canvi” contraposa amb l’anècdota positiva assegurant que “encara no ens n’hem assabentat”. “Només quatre bojos” i, explicant “l’excepció”, inicia així la segona història real, la del SIEP. Enumera, amb els detalls i incisos que creu convenient, les activitats d’aquest col·lectiu, dedicant-hi dos paràgrafs i acabant amb la crítica que feia al SIEP a la direcció general del Patrimoni Artístic de la Generalitat de Catalunya tot “subvencionant-la”. L’irònic “atac” del SIEP a una de les institucions clau ens col·loca, i Monzó ho apuntala, “En el panorama artístic català actual”, tal com inicia el darrer paràgraf. En aquest panorama, doncs, Els SIEP -amb les seves activitats tant destacades que ens acaba de descriure amb pèls i senyals- són una excepció. La norma, i aquí ja és Monzó posicionant-se directament, són les activitats “serioses”, “magistrals”, “transcendentals”, entre cometes les tres i, en definitiva, “avorrides i arnades”. L’article el tanca amb una magistral cita en aquesta direcció: “Quan deixarem, tots plegats, de ser tan importants?”.

Contingut

A l’article Monzó ens valora la feina feta pels artistes catalans en base a elogiar el treball de dos grups d’artistes totalment oposats als d’aquí. És a dir, Monzó es val de dos casos curiosos, anecdòtics, i els dota de significació i simbolisme al contraposar-los amb la situació a Catalunya que és el que ell vol destacar, i això ho fa les últimes 6 línies de l’article.

La crítica no és, per tant, directa, sinó que des de la valoració positiva d’un parell d’experiències artístiques diferents en treu una valoració negativa dels que no segueixen aquestes pràctiques.

En aquest espècie de “tira la pedra i amaga la mà”, Monzó ens valorarà l’experiència del pintor nordamericà Wong, que regala els quadros que havia d’exposar a una coneguda galeria de Nova York, i una experiència més propera, la del grup Sàpigues i Entenguis Produccions, amb els seus regals esbojarrats, com cocacoles personalitzades amb tangues a dins o moneda pròpia.
La clau, com deia, és al final, quan contraposa els dos casos singulars amb la realitat artística catalana i, per tant, les dota d’un valor simbòlic més enllà de l’anecdòtic. El títol de l’article, aquesta onomatopeia de la respiració adormida, és una nova crítica, ara ja directa, contra aquesta mena d’art català “transcendental” i “seriós”. Amb l’onomatopeia Monzó ja explica “quina sensació li provoca” el panorama artístic català del moment, i que la triï com a títol del recull acaba resultant revelador.

Reflexió - Valoració

Malgrat compartir la crítica monzioniana a l’art encarcarat, no accepto la seva columna com una peça d’aquest nou art, fresc i sense complexos. La composició de l’article em sembla efectista i murri, com d’alumne escaquejat que copia el treball d’un company. M’imagino perfectament Monzó decidint-se a “fer un article criticant els estaquirots de l’art català” i pensant “mira, aprofitaré aquella frase genial de Teixidor, aquell cas que vaig llegir al NY Times i parlaré dels sonats del SIEP, que sempre m’envien coses”. I amb això, l’article està compost, com un patchwork qualsevol. Monzó elabora majoritàriament els seus articles així, reexplicant coses que ha llegit per acabar amb reflexions de dues línies i d’escassa profunditat intel·lectual. Monzó defuig de la teoria, de l’assaig i el pensament abstracte, i es basa en fets, casos, i històries del món per extrapolar-ne reflexions de, diguem-ho, no massa volada. Tot i que ell parli de tancar els articles amb una conclusió meditada, la realitat és que la majoria d’articles periodístics es noten fets per encàrrec, amb pressa i sense massa dedicació. Si fins i tot va arribar a acumular 4 denúncies per plagiar articles sencers del Courrier International…

A l’article i, en general, en alguns dels seus textos, Monzó es reivindica a si mateix com un d’aquests artistes catxondos, frescos i iconoclastes, que diran “titola i xona” quan cal dir-ho, reivindicant la intranscendència sense pudor, davant la grisor retòrica i la xafogor moral que tot ho abraça. Malgrat tot, excel·lir com a artista “del poble” suposa més dedicació que el mer collage periodístic, més feina que descobrir un article interessant i traduir-lo, això sí, amb el llenguatge “viu i iconoclasta” que es parla al carrer.

Article 2: ‘La màgia de les paraules’

Aquest és un article molt posterior, publicat a La Vanguardia l’any 2000 i recollit a El tema del tema, després de la corresponent traducció al català del mateix Monzó. Hi veiem una de les tipologies constants amb Monzó, l’article que defensa la llengua, en aquest cas catalana, davant d’un dels molts atacs que ha rebut. Cal destacar la paradoxal defensa que fa Monzó del català, sempre en castellà, des de les pàgines de La Vanguardia.

Trets lingüístics

Lèxicament, aquest article és molt més ric que l’anterior, possiblement pel fet que es tracta d’un article del Monzó de maduresa, 13 anys més veterà en el dia a dia opinatiu que l’autor del ZZZZZZZZ…. El fet que l’article sigui lingüístic pot haver implicat un esforç extra. El cas és que hi continuem veient la combinació de frases fetes i expressions col·loquials (“passar el mort”, “trampejar la situació”, “tots contents”, “resar-li unes absoltes”, “que la bombin”), que aporten contundència comunicativa, però s’hi comencen a notar les fil·ligranes lèxiques pròpies dels relats, aportant distinció i qualitat lingüística. Detecto força “joies” lèxiques encastades a l’article. Destacaria “per comptes d’anomenar les cangurs pel seu zoològic nom”, “impuls eufemístic”, “fingiments lèxics”, “línia de dissimulacions”, etcètera. Són la mena de recursos que eleven l’escriptura periodística a llengua literària.

Estructura interna - Contingut

L’article està compost amb més cura, més subtilment. Malgrat valdre’s de casos anteriors, cites directes i molts exemples, la figura de l’autor hi és molt més present, cimentant els “casos pràctics” i les anècdotes alienes amb un Monzó director d’orquestra que mana per sobre de les parts, gesticulant amb vehemència fins a deixar-se veure en tot el quadre. Aquí l’autor no només fa collage: som capaços de veure-hi el seu traç.

L’article parteix d’una columna anterior en la que Monzó ja va criticar Carme-Laura Gil i pren el fil per fer un sargit similar. Tot el primer paràgraf ens descriu, amb trinxant de carnisser, la tesi del dia anterior, que podria ser “n’hi ha que creuen que canviant el nom de les coses desapareix el problema”. A partir d’aquí, ens remet a una entrevista de la llavors consellera on proposa canviar el nom de “guarderia” per “bressola”. Des d’aquí, i ja llançat després d’un irònic “és fantàstic” que actua com a tret de sortida, el Monzó articulista es deixa anar en la seva versió més enciclopèdica i ens enumera casos i casos de canvis de noms de les coses. A diferència del ZZZZZZZZ…, aquí veiem la tesi durant el recorregut. Apareix en cadascuna de les “composicions lèxiques dures”, que sacsejen com cops de martell i no podem passar per alt: “impuls eufemístic”, “fingiments lèxics”, etcètera. L’últim paràgraf i després dels dríblings finals, Monzó apura fins a les acaballes de l’article per traçar el xut, deixant anar la bomba que rebla l’article, que adaptar el mot bressola significaria adaptar la connotació d’ikastolak, d’UVI d’una llengua morta i ens pregunta si estem disposats ja a certificar-la com a tal, la catalana.

Article, per tant, d’exposició d’una tesi, paràgrafs exemplificant-ne casos -molts casos- i final demostrant que en el cas que ens ocupa la solució proposada és totalment nefasta.

Reflexió – Valoració

A l’hora de valorar aquesta mena d’articles, em bellugo entre dues aigües. Visc la dualitat de celebrar la implicació de Monzó en la defensa de la llengua, però m’enfada veure que ho fa des d’un podi en castellà, i que, per tant, no prodiga amb l’exemple. Però a l’hora, haig de valorar-li la tasca de sistemàtica traducció i publicació en reculls dels seus articles, de manera que articles originàriament escrits en castellà passen a engrandir el corpus del periodisme en català degut a l’obstinació de l’autor. Seria interessant analitzar aquest últim punt: té un veritable valor pel periodisme en català un recull d’articles publicats en castellà i posteriorment traduïts a la nostra llengua? No tinc una opinió formada al respecte, més enllà de constatar que, almenys quan apareixen, els articles són cultura periodística espanyola… En qualsevol cas, el Monzó més actual ha elevat considerablement la qualitat lingüística dels seus articles: malgrat continuar veient-se amb l’anècdota banal i alternar encara amb les argumentacions per acumulació, Monzó també es deixa veure en tuguris lingüístics més respectables.

Ell, però, no es retrata en aquest mateixos termes, és clar: “Cada vegada hi ha menys candidesa, potser. En qualsevol cas, però, l’eix dels articles continua sent el mateix: la lluita contra el tòpic, contra el lloc comú, contra la banalitat, contra el blablablà. I la idea de les qualitats que ha de tenir un article també: claredat expositiva, un estil directe, entenedor, ple d’ironia; i una conclusió estudiada. La inspiració no existeix en cap gènere literari. I, doncs, tampoc no existeix en el columnisme.”

Article 1: ‘El desglaç: aigua bruta’

Crònica del viatge de Monzó als règims comunistes en desintegració de Txecoslovàquia i Romania publicat a Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn. Com tota bona crònica, aquí sí que cal descriure, i Monzó té una capacitat innata per aquesta tasca: l’energia que gasta entre setmana retallant articles curiosos per les seves columnes, la canalitza aquí a observar i recollir tots els detalls del viatge, amb especial dedicació cap als més absurds, curiosos i, per tant, més significatius. La tasca del bon columnista és reflexionar, com a intel·lectual de capçalera pels qui no tenim temps per a la reflexió; la tasca del bon cronista és descriure, com si es tractés d’uns ulls enviats a un territori llunyà.
En aquest sentit Monzó és cronista fins i tot quan reflexiona, i per tant quan va a cobrir esdeveniments és quan el veiem més còmode, amb ull i olfacte sempre alerta, copsant atmosferes amb una gràcia innata.

El desglaç: aigua bruta ens descriu la quantitat de “brutícia” en termes de corrupció que viuen aquests països tan freds durant la caiguda -el desglaç- del comunisme. Valgui aquest article per destacar la pròdiga capacitat de Monzó per titular. Seus són, i aquí si que no hi ha debat, els millors títols de reculls, articles i llibres del país, veritables súmmums de la postmodernitat creativa.

Trets lingüístics

El lèxic torna a ser convencional, però amb la flexibilitat total i l’harmonia perfecta amb què Monzó dota les seves expansions narratives. “Dins l’edifici d’arribades el color caqui s’ha fet dominant”. Observació com aquesta pinten magistralment el panorama. “El taxista és un estafador simpàtic”, escriu Monzó, caracteritzant-lo com “el novel·lista críptic” o la “dona entenimentada” de qualsevol dels seus relats. La llengua és al servei de l’exposició, de l’acció i el complementa, però mai l’acapara.

Estructura interna – contingut

En aquest article i com a la majoria de cròniques de l’autor, l’estructura és cronològica, des que Monzó arriba a l’aeroport de Bucarest fins que, ja l’habitació de l’hotel, xafardeja què fan a la televisió romanesa. Segueix, doncs, l’estructura majoritària de les seves narracions de ficció, i sense fer-se avorrit aconsegueix focalitzar la nostra atenció en aquells detalls i situacions que tenen rellevància per defensar la seva tesi. El retrat és expressionista, en aquest cas concentrat en donar color a la “brutícia” que corromp totes les activitats humanes a la Romania de llavors.

Reflexió - Valoració

Ens trobem davant d’una de les cròniques més equilibrades del Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn, una d’aquelles en què Monzó equilibra els estímuls i aconsegueix que la recepta li procuri un plat perfecte. A més la tesi de la omnipresència de la corrupció –corrupció a l’ànima, quasi– avança, àgil però amb contundència, a través dels diferents personatges que hi apareixen. Falla una mica el final, la voluntat de moralitzar precisament a través d’un element extern al desenvolupament de la crònica, errant el cop de martell i, per una vegada, deixant el clau sense reblar.

Article 2: ‘Què fer amb les torres’

Trets lingüístics

El llenguatge tampoc no és un element essencial en aquesta crònica, també continguda al Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn, ja que el contingut és tant ric per si mateix que no li calen garlandes. Alguns col·loquialismes habituals, com “ganga” o “llibrot” i expressions d’alçada que desperten al lector: en especial “[un executiu] invoca la cosa excrementícia” m’ha semblat sublim. El llenguatge es subordina al text, mantenint els estàndards de qualitat que Monzó consolida amb els anys i aquella transparència a favor del concepte que només s’aconsegueix d’una composició semàntica plenament conscient.

Estructura interna – contingut

Monzó, fidel a la tasca encomanada, connecta a la perfecció ulls i teclat, i condensa en les sis pàgines de crònica el xoc estructural que suposa per la ciutat i els que la poblen la desaparició de les torres. L’article recull tot allò material que caldrà modificar, i més profundament, totes aquelles connexions neuronals que caldrà refer. Ens trobem doncs, davant d’una enumeració d’enumeracions, on ordenadament l’autor recorre una sèrie de punts aturant-se a destacar-ne, sense presses però amb agilitat, els trets més significatius. Des dels títols d’una llibreria que mencionen el WTC, passant per les sobtades vendes de Nostradamus i les seves profecies, des de les necessàries modificacions als videojocs bèl·lics fins als negocis que, un cop repassada la guia telefònica, s’anomenaven com les malaguanyades torres i, per tant, hauran de canviar el nom. Monzó s’obliga a resseguir fins a quin punt les torres bessones eren presents al dia a dia de la gran ciutat, i juga amb ell mateix, reptant-se a veure fins on pot fer arribar aquest escrutini. Recorre la història de les torres, l’impacte que ha tingut l’esdeveniment en la resta d’edificis alts, com es refà la ciutat després de la commoció, etcètera.

Estructura, per tant, de crònica, tot i que no ancorada a l’avanç cronològic. La descripció continua, valent-se dels incisos i els parèntesis habituals, que doten el text d’aquell to proper, de l’amic que t’està explicant quatre coses al bar.

Reflexió – valoració

L’anomalia del xoc és, en aquestes cròniques a la Nova York post 11-S, contraposada amb els tics convencionals de la metròpolis per excel·lència, el bressol del capitalisme desacomplexat, i les cròniques són un deliciós -i en certa manera aterridor- compendi de com el capitalisme es refà, des de la seva mateixa capital, de l’atac més gran que ha sofert. Sobreposar-se a la tragèdia ho fa tothom, palestins, iraquians o kosovars, rere cada conflicte. Superar un atac al cor del sistema, un qüestionament per sorpresa del que simbolitza la pròpia existència era el que fou únic d’aquell 11-S, i és el que crida Monzó a retornar als Estats Units.
Crònica molt més madura, tot i que eminentment informativa i contextual. La maduresa, que Monzó menysprea a les entrevistes, parla per sí sola en aquest text, tant si l’agafem com a peça lingüística com si ens fixem únicament en l’exercici d’observació d’aquest escrutador nat.

Text 1: ‘Història d’un amor’

Em remeto a un dels primers relats curts publicats de Monzó, un dels més reeixits d’aquest recull iniciàtic, Aquesta història d’un amor que dura i dura i s’allarga passadissos, venedors d’assegurances, testimonis de Jehovà i un etcètera etern. Es troba a l’Uf, va dir ell, i la versió comentada és la retocada que obre el Vuitanta-sis contes.

Trets lingüístics

Com he mencionat anteriorment, només la primera pàgina del relat conté una densitat considerable d’elaboracions lèxiques incomparables, començant pel pipermint i passant per la “història immemorial que comença en una albada” o, línies més enllà, el perfecte quartet: “jo encara era jove i la besava amb tendresa, / dins un landó llogat / que el cotxer havia aturat / a tocar d’una illa de llum encara encesa” o l’incís de petulant murrieria “mansió neoclàssica (d’un neoclàssic tardà)” que es repetirà durant tot el relat, amb les muntanyes de “tonalitats cada cop més botticellianes”, per exemple. Construccions eufemístiques magistrals, com “vam pujar les escales de pressa, amb la celeritat que es pressuposa en aquells que, enamorats, han decidit alleugerir orgàsmicament l’adoració que es professen” per referir-se, en clau ridículament rosa, a les ganes de fotre un clau que tenen els protagonistes. A continuació, una estructura vertiginosament repetitiva per generar tedi i perllongant més, si és possible –i durant tot el relat veure’m que ho serà, de possible - l’agonia del lector: “Vam travessar passadissos i estances, més passadissos i sales que donaven a nous passadissos. Obrien portes més enllà de les quals hi havia noves estances amb portes que amagaven sales amb altres portes”, etcètera.

Estructura interna - Contingut

Precedint el relat, una dedicatòria a Brossa com una tendència, la de citar, que repetirà en diversos relats, sinó directament, indirectament.

I l’inici. Em resulta molt interessant aquest inici, “A aquestes altures donaria per bo tot el que ha passat fins ara a canvi de veure, un altre cop, el cel de color pipermint i els estels que espurnegen dins del cove dels seus ulls”.

És un inici profètic perquè avança com acabarà el text, amb l’amor encara per consumar, però resulta interessant per moltes altres coses. Primer perquè és una frase prou contundent i alhora misteriosa com per iniciar un recull, el mateix 86 contes. Hi “canta” una mica l’ús d’altures per alçades, en una construcció més aviat castellana, però els altres mots brillen com estels rutil·lants: aquest cel color pipermint, utilitzant l’anglicisme referit a la mítica beguda, l’aportació postmoderna i noctàmbula, com volent dir “ara us explicaré una història” però des de la barra de bar, contrastant amb el to volgudament rosa dels estels que espurnegen dins el cove dels seus ulls, dipositant amorosament al protagonista del relat en el món dels tòpics amorosos suats. La història avança tediosament, aturant-se en els detalls, recreant-se en l’absurd i la fressa, fent desfilar, amb la parsimònia necessària, personatges i personatges que allargaran ad eternum “l’alleugeriment orgàsmic” de la parella.

Reflexió - Valoració

El relat, d’alçada: com tota la producció narrativa de Monzó. De seguida ens adonem que Monzó ha nascut per això, per inventar-se històries i dedicar hores, a través d’un degoteig lent i perfeccionista, a fer-les créixer fins a semblar vives, reals, captivadores. Fer madurar intuïcions fins a obtenir-ne realitats literàries, fruits sublims, celestialitat narrativa.

La destil·lació que Monzó aplica a la seva literatura dóna uns nèctars fabulosos, i més enllà de la idea feliç que acompanya tot relat –no és treball de parlar d’enginy o de creativitat, aquest- el que fascina és la senzilla riquesa dels textos, combinant l’estil periodístic, concís i directe amb una tria dels mots senzillament perfecta. La gràcia de Monzó és en aquest equilibri gràcil, en la tija neta, lliure de branquillons de la que pengen, de tant en tant, fruits inimaginablement gegantins, òbviament perfectes.

Conclusions

El Monzó narrador continua sorprenent-me a cada nova relectura. És magistral, i el funàmbul equilibri entre el contingut, d’una agudesa endimoniada, i la prosa, d’un regust celestial, em sembla insuperable. Ho sento però el Monzó narrador em supera, m’és, de sempre, una debilitat, i els elogis sempre em resulten vulgars, d’un lirisme de novel·la rosa barata, de Corín Tellado fent crítica literària.

Pel que fa a l’estructura dels seus relats, Monzó és un dels màxims experimentadors del gènere. Ho destacava Manel Ollé, de la Universitat Pompeu Fabra, en una anàlisi al web Lletra: “Afegit al plaer de transitar per la prosa precisa dels contes de Quim Monzó, el reconeixement en el relat de triangles, cadenes, bifurcacions, cruïlles, simetries impossibles, cintes de Moëbius, cercles i espirals sense sortida -a la manera dels artefactes visuals d’Escher-, provoca al final un plaer estètic que no s’acaba en si mateix: es barreja amb el regust indefinible de les sensacions i de la posició mental on l’escriptura ens col·loca. Després de cada conte ens trobem a la sortida d’un breu laberint semblant a aquells pels quals transita sense parar l’home contemporani”.

Conscientment o no, aquesta riquesa, aquesta literatura de “qualitat suprema” Monzó se la reserva per la seva literatura, dedicant un paper menor al periodisme.

Si el periodisme és el menjar, l’ofici, la literatura és l’art, recreació: afició i vici.

Els articles de Monzó, i no puc fer-hi res, continuen semblant-me material de segona, esbossos guerxos d’aquests que omplen papereres al despatx de l’escriptor. En el Monzó columnista, aquest imperatiu autoimposat de ser el “narrador de l’absurditat contemporània” em resulta inaguantable. Entenc que en aquest món foll ple de totòlegs –la paraula és seva– l’intel·lectual d’article a la setmana no pugui formar-se un criteri consistent sobre el tema del dia, però davant d’aquesta incapacitat de tenir opinió sobre tot hi ha la dèria d’acabar escrivint sobre res, i Monzó hi està abonat aquests últims anys.

Aquesta pràctica també l’he notada, darrerament, en Màrius Serra i Empar Moliner, tot i que sostinc que Monzó la va inventar, almenys en aquest país. Segons la meva observació, un bon “narrador de l’absurditat contemporània” es dedica a comentar la notícia freak de la setmana, sigui el canvi en els colors Pantone de la bandera italiana o la mort de la burra de la Passió d’Esparreguera. L’article de recurs típic recorre a l’anècdota absurda que per si sola ja és mitja columna, es farceix amb quatre gracietes nímies i s’aparca rere un punt i final. El resultat? Un frau als lectors.

Ja l’any 1989 Patrícia Gabancho, des del mateix Diari de Barcelona on escrivia Monzó, es desfeia d’elogis davant l’absurd de l’autor. “Monzó ha exercit una funció periodística aparentment banal -comentaris humorístics d’actualitat- i, en el fons, d’una gran profunditat”, deia. El què l’ara diagnosticadora de la tragèdia del bilingüisme no sabia és que Monzó s’estancaria i renunciaria a dir coses per convertir-se en el Síndic dels greuges… estúpids. Gabancho va equivocar-se. Avui en dia i més que mai, els articles de Quim Monzó són un flac favor a la premsa escrita. En una època en què la premsa escrita s’ha de diferenciar de la televisió precisament en la profunditat dels seus plantejaments si vol sobreviure, els exercicis de Monzó són opinionetes de tertúlia matinal, estirabots d’una Pilar Rahola qualsevol recollides amb la màquina d’escriure.

De la capelleta dels filoabsurds, en salvaria Sergi Pàmies, que al Barça li sol dedicar unes cròniques extraordinàries -mereixerien un treball a part- i les columnes serioses les construeix d’una manera més sòlida, molt Vila-Matasianes, això sí.

Va, potser que em calmi. De la virulència de les meves observacions només se n’ha d’extreure una, de conclusió: pel bé de la literatura i els lectors, Monzó faria bo de divertir-se i narrar, explotant l’infinit món d’Heriberts i Gregors, Zgdts i Bsts, arxiveres i futbolistes que li falta per crear. I que deixi de banda la ferragosa tasca de l’article setmanal, que de ben segur que no gaudeix, al primer periodista limitadet que li caigui en gràcia.

____________

Bibliografia:

• SALA, Toni. Comelade, Casasses, Perejaume. Barcelona: Edicions 62, 2006. Pàgina 64.
• MONZÓ, Quim. ZZZZZZZZ… Barcelona: Quaderns Crema, 1987. pàgines 76-78.
• ¿Es Quim Monzó un plagiario? [en línia] <http://www.plagiosdequimmonzo.com>. Consulta: 22-05-07.
• MONZÓ, Quim. El Temps, 23-IV-1990
• Dins Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn. Barcelona: Quaderns Crema, 2004. Pàgina 128.
• Dins Uf, va dir ell, en la reescriptura del 86 contes, Barcelona: Quaderns Crema, 1999. Pàgina 13.
• OLLÉ, Manel. Noms propis: Quim Monzó. Lletra, espai virtual de la literatura catalana. [en línia] http://www.uoc.edu/lletra/noms/qmonzo/>. Consulta: 19/05/2007.
• MONZÓ, Quim. El tema del tema. Barcelona: Quaderns Crema, 2003. Pàgina 110.
• GABANCHO, Patrícia. El preu de ser catalans. Barcelona: Meteora, 2007.

• autor: Albert Forns