El criteri perdut. De l’educació republicana al “zappisme” intel·lectual.
de Gregorio Luri.
Barcelona: Angle Editorial. 2004.
71 pàgines, 6€

Gregorio Luri (Azagra, Navarra, 1955) va començar a donar forma a l’assaig El criteri perdut un dia concret, el 19 de Juny de 2003, el mateix dia que va comprar-se El criterio de Balmes. La ‘filosofía del sentit comú’ de Balmes, on dos més dos són quatre, va empènyer a Luri a desenvolupar la seva tesi respecte la decadència de l’educació amb la voluntat de fugir d’aquests dogmes.

El doctor en Filosofia i poeta en estones lliures procura al llarg d’aquestes 71 pàgines argumentar la crisi que pateix la institució escolar en les seves entranyes, no en les apostes legislatives.

Gregorio Luri inicia aquest assaig com més li agrada: fent ús de la metàfora. El mite clàssic de Baubo, utilitzat també per Nietzsche a la Gaia Ciencia, serà una constant durant les 70 pàgines per “simbolitzar la impossibilitat de trobar la nuesa de la veritat”. Aquest fil conductor metafòric també li va servir al seu assaig posterior El neoconservadorisme americà on va utilitza “el fantasma que recorre el món”, recordant a Marx, per descriure al llarg de les seves pàgines el fenomen del neoconservadorisme.

Segons l’autor, la crisi de la institució escolar neix de la seva transformació “cap a la desorientació”, on es parla més de valors que de virtuts. L’oblit en el nostre llenguatge de conceptes com VIRTUT o VOLUNTAT, el jo sense restriccions (una escola que s’adapta a l’autonomia de l’individu), la mort de l’estudi amb la seva substitució per la pràctica més didàctica o la costum d’amagar-se darrere la pròpia opinió a partir d’exercicis de debat, són alguns dels símptomes que presenta aquesta decadència. El filòsof desenvolupa l’evolució de l’educació de l’escola republicana francesa, on la missió era l’interès públic, cap a un zappisme intel·lectual, on es fonamenta l’autonomia de l’individu i desapareix el seu esforç personal.

Per explicar tot aquest procés segueix una clara estructura de jerarquia dins de les pàgines de l’assaig, que faciliten la lectura i l’ordre de les idees per aquells que no siguin Doctors en Filosofia. L’assaig es composa de 13 capítols i cadascun d’ells és una peça fonamental de l’argumentació col·locada en el moment precís. A les primeres línies - referents al mite de Baubo i al dogmatisme de Balmes-, les segueixen aquelles que expliquen l’origen del pensament que aposta per l’autonomia de l’individu – fins a remuntar-se a Byron-, per després introduir el problema que ens ocupa: la decadència de l’escola. No podria defensar aquesta crisi sense explicar el model republicà, l’altra cara de la moneda. Pel lector que desconegui el model republicà francès, Gregorio Luri el desenvolupa en poques pàgines però suficients per establir la comparació amb el nou model decadent. Aquesta separació temàtica ajuda al lector en un text filosòfic que, sense caure en les tenebres de la densitat, obliga molts cops a una segona lectura.

Luri beu de pensaments que es remunten als nostres clàssics: faules i mites grecs, pensaments aristotèlics, Byron i Fichte – com a orígens del nou model educatiu-, fisn a Condorcet o Saint-Simon – com a capdavanters en el model republicà-. Constantment, les seves idees remeten a teories filosòfiques (Kant, Nietzsche, Beck, etc.) i fins i tot psicològiques (Piaget). L’assaig breu fa que no sempre s’aturi a explicar o aclarir els trets principals d’aquests pensaments, obligant al lector a que sigui un mínim coneixedor de la història de la filosofia.

Utilitza un llenguatge clar i directe, no juga amb l’ambigüitat ni proposa una lectura entre línies. Inclou alguns fragments en francès que no incorporen traducció i, quan es tracta d’unes quantes línies, dificulten el seguiment a aquell lector que no té nocions de llengua francesa. Malgrat s’atreveix a transmetre idees de collita pròpia molt contundents:

“Ens creiem autònoms perquè creiem igualment en la nostra capacitat per pensar sense restriccions” (pàg.21)

També cal dir que acostuma a parlar des d’una modèstia professional molt humil:

“No pretenc fer judicis de valor sobre aquesta situació ni caure en falses dicotomies (…)” (pàg.34).

L’essència de la tesi (decadència educacional) es palpa en totes les pàgines. Això no vol dir que l’assaig de Luri resulti monòton ni que hi hagi fragments calcats. Ajuda a entendre cada bloc temàtic que l’autor pretén desenvolupar. L’estructura circular que descobrim al final – retorna al mite de Baubo- acaba de donar sentit a la seva argumentació.

Amb la menció especial que va rebre aquest assaig pel jurat del Premi IDEES d’Assaig Breu al 2003, el lector té entre les seves mans una argumentació històrica devoradora de filosofia i excepcional en el joc de descobriments que es destapen en cada nova pàgina.

• autora: Patrícia Monge