Quan l’ego es desborda
Istanbul, ciutat i records
D’Orhan Pamuk
Traducció Carles Miró i Emma Piqué
Alzira: Bromera, 2007
448 pàgines, 21€
Començar un comentari literari dient que el millor del llibre són les fotografies és un elogi enverinat i, fins a cert punt, injust. Però és aquesta la sensació que he tingut llegint Istanbul el llibre d’Orhan Pamuk, el premi Nobel de literatura de 2006. És un llibre dolent? No, de cap manera. Està ben escrit –encara que els defectes d’edició són notables-, però m’ha decebut. Moltíssim.
Pamuk és un escriptor turc, nascut a Istanbul en una família relativament adinerada, occidentalitzada i en declivi permanent. I ell mateix ens diu que ha viscut gairebé sempre a Istanbul, perquè no se sap imaginar en cap altre lloc. Malauradament, les amenaces arran d’unes declaracions seves reconeixent els genocidis armeni i kurd el dugueren a l’exili fa un parell d’anys. Aquests fets ja ens il·lustren una mica la seva vida i la de la ciutat que la vist créixer: en un extrem d’Europa, entre Occident i l’Orient, encreuament de cultures i religions. Així és Istanbul i així deu ser en Pamuk, o bé a l’inrevés.
Istanbul és un llibre sobre la ciutat i sobre el mateix autor. Tal com diu el subtítol –Ciutat i records-, el llibre ens intenta mostrar els diferents racons de la ciutat, des dels més turístics fins als més recòndits, alhora que ens explica els primers vint anys de vida de l’escriptor. I qui és el protagonista? Llegint el títol, ens pensaríem que és la ciutat, llegint el llibre, ens adonem que els canvis d’Istanbul només són una excusa per explicar els dubtes adolescents de l’autor.
Istanbul no explica la interessant història de la ciutat, si no és per fer paral·lelismes amb l’actualitat. En Pamuk no ha estat capaç de fer-me veure la ciutat en cap moment, ja que tots els carrers estan lligats als seus passejos amb la mare, totes les botigues li recorden regals o dolços que hi comprà. Així, doncs, tenim una biografia poètica escrita abans de temps –almenys, si tenim en compte que en Pamuk té cinquanta-pocs anys.
Recordeu la vostra adolescència i reflexioneu sobre si és prou interessant per fer-ne un llibre. Probablement, en Bukowski i en pocs altres s’han unit el talent per escriure i el fet de tenir coses per explicar en primera persona. Així, tornem a ser al cap del carrer: el millor d’Istanbul són les fotografies que si mostren.
Quina crítica més dura! No creus que els llibres es poden escriure des de la necessitat, independentment del resultat final com a obra literària?
Doncs a mi aquest llibre em va agradar molt, sobretot per com fa seva la ciutat. Segons tu el protagonista no és la ciutat, però sí que ho és… no com a indret geogràfic, sinó com a part de la seva vida.
També m’ha agradat molt com planteja la seva necessitat per escriure i el paper que ocupa la literatura a la seva vida.
De fet, dels llibres que m’he llegit de l’Orhan Pamuk, diria que és el que m’ha agradat més, i en tot cas ajuda molt a entendre els altres.
per cert, me’n descuidava… tens raó en que les fotos estan molt bé, però també en que l’edició (com a mínim la traducció en castellà que em vaig llegir jo) deixava molt que desitjar.