Perquè l’amor sempre és cosa de dos
Sobre l’amor
de Joan Barril
Barcelona: Edicions 62, 2007
176 pàgines, 18,50€
Dues crítiques sobre l’últim llibre de Joan Barril, sobre l’amor. Ja ho diuen, que això de l’amor és cosa de dos…
Allò que només es pot escriure lentament sobre la pell
per Jordi Vera
L’amor és un sentiment universal, que enganxa i que, per tant, tot allò que hi està relacionat tendeix a gaudir d’un cert èxit. Les cançons, les pel·lícules i les històries d’amor en són clars exemples. Aquest sentiment ens fa sentir vius i únics, ens fa sentir especials, tot i que sovint ens adonem que tots vivim les mateixes emocions. En les paraules d’amor, hi podem veure el reflex de les nostres històries. Sovint, els llibres que parlen d’aquest sentiment ens traslladen directament als records i ens permeten fer nostra una lectura aparentment estàndard. Diferents lectures, doncs, per una sola versió.
Sobre l’amor és un recull de diversos articles publicats a la premsa diària, que tenen com a nexe d’unió el fet de parlar d’aquesta pulsió humana. En la majoria d’aquests articles, Joan Barril hi afegeix un comentari final, que, en ocasions, supera la qualitat i vitalitat de la pròpia narració a la qual acompanya.
En alguns relats, l’amor només serveix de pretext per parlar de temes com l’avortament, la sida, l’educació sexual o els maltractaments. En d’altres, és l’essència de la narració. Inicis i Finals, desamors, últimes oportunitats, confidències …tot allò que gira al voltant d’aquest sentiment, tot allò que fa referència al que –com ho anomena Joan Barril- només es pot esciure sobre la pell.
Les característiques del llibre provoquen variacions en el ritme, fent petits alts i baixos en la seva qualitat. Ara, hi ha contes exquisits, que deixen un bon sabor de boca, però amb un regust fugaç, que ens evoca la imatge d’un somni interromput pel so estrident d’un despertador.
És un llibre, per tant, recomanat a tota aquella gent que vulgui gaudir d’una lectura fresca, però profunda, intensa i al mateix temps alliberadora. Un llibre, doncs, per disfrutar una bona estona i reflexionar sobre aquest sentiment tan especial.
Per últim, m’agradaria acabar amb unes paraules del mateix autor fent un avís Sobre l’amor, quan escriu que
“mai no aconseguirem definir amb paraules allò que només es pot escriure lentament sobre la pell”.
_______________________________
Escriure històries d’amor és el més difícil que hi ha
per Maiol Roger
El periodista Joan Barril presenta a Sobre l’amor una tria de textos dedicats a l’amor, recull selectiu de 15 anys d’escriptura diària. La sensació que a un se li queda després de llegir aquest llibre és que no s’han triat els millors textos. Bé, per fer justícia, s’hauria de dividir el llibre en tres parts, equiparables als colors d’un semàfor. Un verd –“endavant, pots passar, tens prioritat”-, un taronja –“compte que no passaràs”- i un vermell “atura’t, siusplau”.
El verd correspon a les històries i comentaris que Barril construeix sobre l’actualitat. Res a dir. Bon estil, metàfores adequades i bon to per complementar les notícies que diàriament succeeixen –desgraciadament relacionades en la majoria dels casos en la violència masclista-. També s’hi poden incloure algunes –poques- crítiques literàries que fa Barril sobre llibres d’amor. Fins aquí trobem un bon llibre, entretingut, amb un estil àgil i fàcil de llegir, ideal per llegir a estones curtes.
Ara, passem al taronja. Al recull de contes sobre l’amor hi podem trobar els mateixos ingredients que han coronat els comentaris d’actualitat al verd. El primer conte és divertit, una mica monzonià, amb cops amagats. El segon conte està bé, semblant el primer. El tercer conte és igual que el primer. I així successivament. Barril agafa una fórmula i la repeteix, fent que, uns contes que per separat serien molt bons, acaben esdevenint repetitius i previsibles. Un cas flagrant són els contes “Pasqua de resurrecció” i “Obra pública, amor privat”. El mateix plantejament, el mateix nus, amb un desenllaç diferent que no treu la sensació de repetició. Aquest cas és l’extrem, però els altres contes, sense ser exactament igual, tenen una estructura que fan que sàpigues el final abans d’arribar-hi.
I per últim, arribem al vermell. Són els articles que jo anomeno filosofia de l’amor. Una barreja de filosofia barata; frases enginyoses destinades a ser nicks de messenger d’alguna adolescent enamoradissa amb pretenssions de poeta; cursileria; i una voluntat de metaforitzar-ho tot, sense donar temps a pair. Una metàfora darrere l’altra que no deixen al lector assaborir-les. I, per si no n’hi havia prou, també són repetitius entre si.
Si ja ho deia el mestre Pla: “Escriure històries d’amor és el més difícil que hi ha”. Joan Barril, tot i l’esforç, no ho ha aconseguit.
Potser el meu comentari serà agosarat. Tinc el llibre i l’he començat a llegir tot i que encara no l’he acabat. Però el bon tros que m’he llegit em serveix per veure que el comentari d’en Maiol és massa “destructiu” perquè és evident que el llibre té alts i baixos però, en general, adopta un ritme que enganxa, que transmet, que remet a històries pròpies (com bé apunta en Jordi al seu comentari) i, de fet, crec que és el que en Barril es proposa amb els seus articles. Sobre l’amor és un recull d’articles publicats, si no vaig errada, a El Periodico. Sent conscients del lector tipus d’aquest rotatiu i de les característiques de diari popular i de serveis que aquest té crec que els articles recollits estan subjectes a aquest nivell i més d’un, de dos i de deu el superen amb elegància i amb cura literària. Val a dir, però, que, sovint són millors els comentaris que afegeix a cada article que l’article mateix. Malgrat això sigui així, no hem d’oblidar que tot forma part del llibre i que una part compensa l’altra. I el pròleg mateix és un bombó. Qui no sigui partidari del dolç dirà que és massa ensucrat, que el final d’aquesta introducció pretén convertir-se en bandera d’aquelles adolescents que apareixen a la crítica d’en Maiol. No crec que sigui així; crec que és una perfecta descripció d’aquest sentiment que, contràriament al que subratlla en Veres i que en Barril utilitza per tancar el seu pròleg “de lectura obligatòria”, s’escriu lentament sota la pell.
Shakespeare inventa l’amor, la resta només parafrasegen. Què voleu que us digui, sense haver-lo llegit, m’ensumo el recull de nicks de messenger, pseudopoesia per enxopar les calces d’adolescents de pit en zel i faldilla inexistent, encefalograma pla i profunditat de banyera.
A l’orella, volen un poeta. Al llit un atleta. I millor si és paleta, punyeta.
Si amb Shakespeare comença i acaba tot potser no caldria que ningú escrigués res més, no? Compte, però, que si això fos així aquest web potser no tindria raó de ser i ni s’hauria d’haver creat…
No siguem tan extremistes, si us plau…
No és ser extremista, és que ja està teoritzat.
Harold Bloom: “Shakespeare, la invenció d’allò humà”.
La extremista ets tu, negant que hagi d’existir aquesta web. Ets una negacionista!
Que Shakespeare inventés l’amor no vol dir que la resta no poguem, amb més o menys gràcia, combinar els seus elements i jugar a escriure versos a les nenes.
Valentí Puig al “blanc de blancs”:
Senyor, gràcies per atorgar-nos sentit
del ridícul, per tanta paciència
i per amagar-te rere d’un núvol esponjós
cada vegada que oblidem la Teva Llei
i gosam fer literatura.
Doncs això.
Diverses coses:
- El llibre té coses que enganxa, comentes. El codi da Vinci també enganxa, i no estariem parlant d’una obra mestra de la literatura, no obstant, és una qualitat.
- El meu cosí de 10 anys, amb la seva redacció “les meves vacances”, supera la qualitat literària d’El Periódico. Exceptuant els articles d’opinió del propi Barril, Espinàs… el rotatiu s’està convertint en un recull d’opinions dels lectors. Per no parlar de les seves portades, un insult al periodisme. Per tant, crec que el fet que Barril superi la mitjana de qualitat d’El Periodico no és destacable, perquè estem criticant el llibre, no el Barril d’El Periodico.
- Els comentaris finals no els he comentat a la crítica perquè em semblen una perpetuació de la filosofia barata que destil·la als seus articles, del tipus: “l’amor és quelcom dolç, un dia assoleiat de primavera que posa el cor com una fera i que provoca que les passions de l’èsser s’eternitzin”. D’aquest tipus. El llibre es podria haver anomenat “recull de cançons de lax’n busto”, i així ja ho hauria entés.
- No estic d’acord amb el que dius del pròleg. És simplement cursi, que és la paraula adequada a l’eufemisme “ensucrat”
- Llibròfags té 10 articles sobre amor. Ha de desaparèixer, doncs?
No he llegit el llibre, però tandebò totes les nenes amb nick cutre es llegissin el llibre del Barril.
I Albert, una cosa que estigui teoritzada no és intocable, al contrari, segurament cal tocar-la més. O és que no parlaven de l’amor Petrarca i Ausiàs March?
el comentari de que”mai no aconseguirem definir amb paraules allo que nomes es pot esciure lentament sobre la pell.molt macu !!!!
apa gent dws!!!!!!!!!!
hannahhhhH*
Coi! Quin èxit de comentaris té un llibre del Barril!