Llàgrimes per la Nàsser. Testimoni d’un periodista català a Bagdad
d’Esteve Soler
Barcelona: Planeta, 2003
193 pàgines, 12,50€

“El pitjor és l’estona que passa des del final de l’alarma i el so de la primera bomba (…) per a mi va ser una eternitat. Perquè el més terrible és que no saps on caurà (…) és una angoixa absoluta”

Així relata Esteve Soler les sensacions que va tenir durant el primer bombardeig el 2003 a la ciutat de Bagdad. Les connexions en directe des de països en conflicte solen durar diversos minuts, en els quals un periodista ha de transmetre no només allò que és notícia, sinó totes aquelles sensacions que l’espectador no podrà captar de cap altra manera. Nosaltres, des del menjador de les nostres cases, només podem fer-nos una petita idea de què significa viure una guerra. Però, què passa quan s’apaga la càmera?

El llibre ens mostra les vivències reals i en primera persona d’un periodista en un conflicte armat, en concret la guerra -o invasió, com li agrada més anomenar-ho a l’autor- de l’Iraq. Relata els seixanta-quatre dies que va durar el viatge, des de la sortida de Jerusalem fins el final de la guerra i el retorn a casa. Gairebé a mode de diari personal, però sense una ordenació cronològica, el lector va passejant pels diversos episodis viscuts pel periodista i es pot endinsar en la pell d’aquests professionals. L’autor explica de forma viceral les sensacions i la manera de treballar que tenen els reporters de guerra.

Esteve Soler és un periodista nascut a Terrassa el 1967, que ha estat quinze anys treballant com a professional a la televisió catalana. S’ha format en diferents camps, des de muntador de programes fins a reporter d’informatius; ha estat enviat especial en diversos conflictes com el de Kosovo, el País Basc o, aquest últim, la guerra de l’Iraq. A més, des de setembre de 2001 fins a l’inici de la guerra, va ser el corresponsal de Televisió de Catalunya al Pròxim Orient, on li va tocar cobrir un dels capítols més violents en la història del conflicte entre israelians i palestins.

És un llibre que et fa riure i que et fa emocionar, però que al mateix temps t’ensenya com és de dur i cruel un conflicte d’aquestes característiques. Possiblement, no sigui extraordinari des del punt de vista literari, però penso que és molt interessant i els que ens volem dedicar a aquesta professió en podem extreure moltes experiències que poden servir en un futur.

Cal destacar, per últim, que Esteve Soler ha cedit els drets d’autor a l’organització Mans Unides, de manera que tots els beneficis que surtin de la comercialització d’aquest llibre van destinats a aquesta organització no governamental per a causes humanitàries.

Per tot això, us animo a provar l’experiència i gaudir d’un llibre entranyable i al mateix temps molt interessant, que narra les vivències d’un periodista més enllà del que estem acostumats, quan s’apaga la càmera.

Hi ha moments de certa desesperació: “Me n’aniria del país ara mateix si pogués. Estic fart de Bagdad. (…) Estic esgotat físicament. Dormo malament per les bombes de cada nit,…Si he fet tot el que he fet ha estat per la molta gent que cada dia a Catalunya protesta contra aquesta guerra. Pels milers de ciutadans que des del meu país diuen no a la guerra, no a l’atac contra l’Iraq. Ho he fet pels milions d’iraquians que pateixen l’atac, que com s’ha demostrat mata civils innocents. (…) M’he quedat, sobretot, pels nens iraquians que no poden curar-se als hospitals”.

Van intentar fer-les riure, però sense gaire encert: “Les nenes estaven tristes i vam girar el visor perquè elles mateixes es poguesin veure filmades. Això als nens habitualment els encanta (…). De seguida ens vam adonar que a aquelles nenes no els feia cap gràcia. Es descobrien tal i com eren en aquell moment i no tal com eren segurament les seves amigues (…), vam deixar de fer-ho immediatament”.

• autor: Jordi Vera