La lliçó del professor Davies
El cinquè en joc
De Robertson Davies
Traducció de Carles Miró
Barcelona: Libros del Asteroide, 2007
365 pàgines, 18,95€
Una autobiografia del professor Dunstan Ramsay, marca la línia argumental d’El Cinquè en Joc (1970), la primera de les novel·les que Robertson Davies escrigué i que, un cop acabades The Mantícore (1972) i World of Wonders (1975), configuraren la Trilogia de Deptford.
Fa massa poc que he acabat de llegir aquest extraordinari llibre com per poder resumir en unes línies tot el que hi he trobat. Amb tot, intentaré d’esbossar-hi quatre idees que puguin engrescar a futurs lectors.
Ja des de la primera pàgina, Davies ens convida a entrar a dins de la novel·la d’una manera activa, ser acompanyats pels personatges principals (excel·lentment construïts, especialment el D. Ramsay i el seu amic d’infància Boyd Staunton) i també a trobar-nos pel camí (amb un pes lloable en certs casos) extraordinaris secundaris com en Magnus Eisengrim o la Mary Dempster.
Però a part dels arrodonits personatges, a El Cinquè en Joc hi trobem una variada aportació d’elements que fan evolucionar la novel·la: la culpa, les casualitats, l’afany de poder, les supersticions, la religió…embolcallats tots ells mitjançant les experiències del protagonista com, per exemple, la seva participació com a soldat ras a la Primera Guerra Mundial, la recerca de les vides de sants, l’experimentació amb la màgia, el món dels il·lusionistes i el circ, etc.
Però dins la variada col·lecció d’elements que forgen l’estructura a nivell esquelètic de l’obra, en sobresurt un que acompanyarà a D. Ramsay durant tota la seva autobiografia: el sentiment de culpa.
Un exemple d’això el tenim en un fragment ben il·lustratiu:
“Jo era massa petit per sentir la culpabilitat que em volia inculcar el meu pare. Ell tenia l’extraordinària creença que la culpabilitat és una força educativa, però jo no podia suportar-la, i tampoc no puc suportar-la ara”
Aquesta és una de les poques debilitats, juntament amb un cinisme insuperable, que se li endevinen al nostre protagonista, home sec i monolític com pocs. A part d’això, la condició d’acadèmic el porta a erigir-se (conscientment?) per sobre de la resta i esdevenir un personatge clau a mida que ens anem acostant a la conclusió de la història.
Ramsay, aquest professor cínic, investigador de sants i amb un complex de culpa que li pesa com una llosa, acabarà descobrint el seu destí pràcticament sense voler, veient que tot té un sentit. El sentit que en conjunt li dóna El Cinquè en Joc, confluint en una traca final efectiva (que no efectista) i descobrint-nos a l’escriptor canadenc en plena forma durant el que fou la seva maduresa literària. En resum: una lliçó del professor Davies.
[…] cap voluntat de ser exhaustiu, que jo recordi n’han parlat a Llibròfags («La lliçó del professor Davies») i, en un context diferent, El Llibreter («El Premi […]
M’ho he passat molt bé seguint les vicissituds d’en Dunstan Ramsay. Trobo que és un llibre difícil de catalogar, però quan elements com la màgia, els sants, el circ, la guerra, la cobdícia, l’afany de poder i, planant per damunt de tot, el sentiment de culpabilitat convergeixen d’una manera tan efectiva, és perquè darrere hi ha talent. Recomanat (modestament) per als que tinguin ganes d’assaborir llibres; no tant per als que tinguin ganes de devorar-ne.