Set contes fronterers
de Georges Moustaki
Barcelona: Belacqva, 2007
70 pàgines, 9,5€

Amb sa pinta d’estranger, de jueu errant, de pastor grec i els cabells als quatre vents, Georges Moustaki ens apropa Set contes fronterers, plens de tendresa i intenció, talment les seves cançons.

Són set històries situades a cavall d’Occident i Orient, allà on va néixer el que anomenaven Jo o Joseph, que ens parlen de conflictes molt actuals però dels quals ja no recordem el rostre. Així, en Moustaki ens situa al mur que separarà israelians i palestins i somia que passaria si des de les dues bandes es volgués evitar la seva construcció, ens explica les històries d’un Abraham que es transforma en Ibrahim i d’un governador que fa la guerra perquè la pau li causa problemes de salut i ens parla de deutes d’honor, de rumors de guerra i d’amor, sobretot d’amor.

Set contes fronterers és un llibre exquisit. Ple de tendresa i de coratge. S’hagués atrevit mai algú, a casa nostra, a titllar els colons israelians de víctimes? No, no és un atac de sionisme extrem. En Moustaki ens fa veure que els colons van ser animats a establir-se als territoris ocupats i que, quan n’han estat desallotjats, consideraven aquella terra com casa seva, de la mateixa manera que els àrabs foragitats dècades abans. Si hi ha culpables, busqueu-los en els governants, sembla que cridi. I, ell ens proposa un desenllaç insòlit i encoratjador. És un llibre ideal per llegir-lo tot fent un cafè o un te a mitja tarda, mentre s’espera la persona estimada. Perquè d’amor, n’hi ha per donar i per vendre: l’amor que es tenen els amics que s’odien, l’amor que senten els que només saben d’amor, l’amor a la música, l’amor a la llibertat, l’amor a l’amor.

He intentat sense anomenar-la, parlar-vos d’ella, i si voleu que us en faci esment, se li diu revolta permanent. La revolta que s’empresona, que hom traeix o abandona. La revolta a la qual en Georges Moustaki continua fidel. La revolta que l’impulsa a somiar un món millor.

Vaig descobrir en Moustaki ja fa molts anys. A la televisió. A la 2 de TVE –qui ho hauria dit?- retransmetien un acte d’homenatge a l’Ovidi. Allà vaig sentir per primer cop aquell home gran, amb barba i cabells blancs. Cantava cançons d’amor i de lluita –crec que així el van presentar. I em va atrapar. Des de llavors, algunes de les seves cançons m’han acompanyat sense saber on acabava ell i on començava jo. Somiant sempre en veure’l almenys un cop. Desig acomplert.

• autor: David T. Baró