Com un bon llibròfag
Relacions particulars
de Josep Maria Espinàs
Barcelona: Edicions la Campana, 2007
160 pàgines, 15€
Podríem definir un bon llibròfag? Segurament no, ja que cadascú troba la llibrofagia dins seu, però en un intent d’aproximació ens podríem trobar amb hom apassionat per la literatura, que busca més enllà dels llibres per trobar-hi quelcom més. Josep Maria Espinàs és un gran llibròfag. No només per la seva evident passió per la literatura –80 llibres escrits en 80 anys ho confirmen- sinó per la seva voluntat de no quedar-se en les lletres, per veure-hi més enllà. Relacions Particulars n’és un exemple. Aprofitant l’amistat, o el coneixement de sis escriptors (Cela, Delibes, Pla, Foix, Espriu i Sagarra), Espinàs fa una barreja entre retrat, anàlisi i anecdotari per cada un, per trobar una imatge personal, paral·lela a la qual cada lector té dels escriptors.
Relacions particulars es divideix en sis parts, una per cada autor. Es pot comprovar, en aquesta divisió, quin nivell de relació tenia Espinàs amb cada escriptor ressenyat. N’hi ha que la relació es basa únicament amb alguna trobada anecdòtica i algun intercanvi d’impressions, com Espriu o Pla; amb altres l’uneix una amistat o un apreci forjat al llarg de trobades més fructíferes, com amb Camilo José Cela, amb qui va compartir un viatge als Pirineus. En tots els casos, Espinàs fa servir un llenguatge planer i directe, mostrant una fina ironia que dóna en alguns casos cops d’humor ben aconseguits. La forma de descriure cadascú canvia segons el grau de relació, i per això en alguns trobem experiències profundes i, en altres, refregits d’anècdotes viscudes per altres, no per això exemptes de l’estil Espinàs
Però, què és, exactament, Relacions Particulars? Relacions Particulars és un híbrid entre retrat, biografia i crítica literària, que, podria ser un simple anecdotari si no fos perquè Espinàs en sap, d’escriure, i aconsegueix un volum complet d’aspectes d’altres escriptors. Aquest llibre seria quelcom semblant a una contracrònica, el gènere periodístic que explica què ha passat des d’una altra banda. Espinàs ens aporta una visió diferent a la que crítics i biògrafs ens donen d’aquests sis escriptors, un recull d’anècdotes ben aconseguit que ens permet veure, des d’un altre angle, elements de la créme de la créme de la literatura del s.XX. En paraules de l’autor al pròleg, aquest llibre és una “aproximació”. Una aproximació als autors, a la seva vida, des d’una altra òptica.
En definitiva, Relacions particulars és observació, anàlisi, algun punt de crítica, i tocs d’humor, fets que el fan interessant i divertit.
En el llibre que recull els poemes satírics de Josep Maria de Sagarra, Lluís Permanyer explica que Foix llegia a qui trobava els seus versos inèdits, i que Sagarra n’era víctima quan coincidien al Port de la Selva. Mercè Devesa, ja vídua de Sagarra, va confiar a Permanyer aquests versos del seu marit, descaradament brutals:
No pas amb pompa ni en seient curul
sinó a l’ínfim racó d’un autocar,
vés Foix a prendre intensament pel cul
i deixa’ns a nosaltres disfrutar del mar
Aleshores vaig contemplar una escena trista. Pla es dirigia agressivament a uns joves que tenia al davant. La bronca era considerable: <
> No s’aturava, els nois s’havien quedat palplantats davant d’ell. Pla havia begut més del compte, és una explicació