Història de l’altre. Israel i Palestina, un conflicte, dues mirades
de diversos autors, professors d’història palestins i israelians
Barcelona: Intermón Oxfam, 2005.
103 pàgines, 9€

D’entre la ingent quantitat de bibliografia que cal remenar si pretens fer-te una idea del conflicte àrabo-israelià he trobat aquesta Història de l’altre, un petit volum destinat als estudiants de secundària que m’ha sorprès.

Primer per la seva traducció al català, ja que en la nostra llengua hi ha poca cosa sobre el tema més enllà dels pamflets: O els típics proàrabs, amb aquell look d’impremta clandestina tan típic o el de’n Culla i Clarà, que des d’una edició una mica més acurada representa l’altre extrem del conflicte.

En segon lloc, i aquí rau l’interès del llibre, m’ha interessat perquè la Història de l’Altre representa la possibilitat de mostrar al mateix temps les dues cares del conflicte, i no m’estic referint a un debat on s’acabi a crits, sinó les dues versions de la història de l’Estat d’Israel en els territoris palestins.

La cosa va anar així, l’oenagé PRIME va cercar sis professors d’història israelians i sis de palestins i els va demanar que expliquessin el conflicte des de la seva versió, centrant-lo en tres moments claus: La declaració de Balfour l’any 1917, per la qual els britànics es declaraven a favor d’establir un Estat jueu al territori de Palestina (en aquell moment sota control Otomà), la guerra de la Independència dels anys 1947-48 (coneguda com la Nakba, és a dir el desastre, pels palestins) que va succeir a la partició del territori per part de l’ONU i que va suposar la independència i proclamació de l’Estat d’Israel, amb el primer allau de centenars de milers de refugiats palestins i, per últim, analitzen la primera intifada, l’any 1987, la revolta “de les pedres” dels joves palestins davant l’opressió que suposa el règim d’ocupació israelià a Gaza i Cisjordània.

Així la pàgina de l’esquerra correspondrà sempre al relat israelià, i la pàgina de la dreta al dels professors palestins. I les diferència, com era de suposar, són abismals. Des de punts calents com matances i atemptats, on la víctima s’hi acarnissa i el botxí sol tirar pilotes fora, passant pel mateix discurs.

I és que, fixant-me precisament en això, en els discursos, és on topo amb la mare dels ous. “Occident” ha tendit sempre, endut per una filiació potser inconscient, a veure els israelians com “nosaltres”, com part de la civilització occidental i a veure, per tant, els àrabs com “els altres” i, en certa manera i per oposició, com “l’enemic”.

Aquest posicionament, perpetrat fins a la sacietat pels mitjans, resulta absolutament negatiu ja que es basa en el desconeixement i la por davant d’aquest “altre”. I aquest “nosaltres” i “ells” m’ha anat apareixent al llarg del llibre, resorgint des del meu inconscient gràcies al mateix discurs de les dues parts. Així el discurs dels professors israelians era ordenat, cronològic, Occidental: explicava fets, aportava dades i, en el fons, no distava gens de la metodologia que gastem nosaltres a l’hora d’explicar conflictes, quantificar baixes, narrar tragèdies.

Els professors àrabs, en canvi, utilitzen un discurs que desconec, que no m’és proper, i haig de fer un esforç conscient si no vull allunyar-me’n i assimilar-lo des del perjudici. El discurs àrab és fragmentari, desordenat, ple de laments, altament líric i anecdòtic i, i això és més frepant, està carregat de poemes. Sí, de poemes dels grans poetes palestins i cançons que expliquen tragèdies, descriuen privacions i justifiquen accions i mentalitats. Aquest lirisme, aquests poemes utilitzats com a fonts històriques m’allunyen, fatalment, del que espero d’una narració de fets cronològics, però alhora em deixa veure un altre món, una altra concepció del món, allunyada de la racionalitat i que recorre a la veu popular, sempre sàvia.

Més enllà de les versions i visions sobre el conflicte, la Història de l’altre m’ha servit per comprendre que el conflicte no és puntual, que hi ha rencors i desigualtats profundes i, per tant, que creure en la pau a mig termini és una veritable utopia. Una utopia, malgrat tot, en la que HEM de creure per obligació, ja que el futur del món globalitzat passa per l’entesa: acostar-nos a discursos que ens són aliens, conviure amb veïns que ens són estranys i, en definitiva, no espantar-nos davant la diferència.

Més informació sobre la Història de l’altre en aquesta notícia de Canal Solidari.

• autor: Albert Forns