Entre la vida i la política
de Macià Alavedra
Testimoni recollit per Enric Vila
Barcelona: L’esfera dels llibres, 2006
155 pàgines, 21€

La retirada de figures polítiques de primer ordre sol suposar, a la llarga i després dels corresponents mesos de descans i descompressió, la publicació de les seves memòries.

El pas és quasi automàtic, de lògica condicional, i l’allunyar-se d’una experiència vital tan intensa com és la política i el poder crec que suposa, a la llarga, un enyor inexplicable. Aquest buit només pot alleugerir-se al recordar els grans moments viscuts, ja sigui explicant batalletes als nets o bé dictant-les a un escriptor.

El grau d’interès d’unes memòries varia en funció de la rellevància d’aquesta figura i de les ganes que tingui de mullar-se, explicar-se o, en alguns casos, endur-s’ho tot per davant i deixar anar els retrets que va callar-se en vida.

El testimoni biogràfic de Macià Alavedra, recollit en aquest cas per l’historiador i periodista Enric Vila, és un cas típic de memòries sense càrregues de profunditat -la cordialitat i la meditació són la tònica dominant del seu discurs- però amb una riquesa d’anècdotes i experiències incomparable. D’aquesta riquesa, que converteix l’Entre la vida i la política en una mina, en destacaria dos trets per sobre dels altres.

L’un és l’inici, la forja del Macià Alavedra. Durant els primers capítols veiem al primer Macià educant-se a França, de fet a un pas d’esdevenir francès, i ens descobreix un marrec que es cria envoltat d’erudició, d’intel·lectuals de volada que donaven suport a la Generalitat Republicana i que, a l’exili, mantenien el record d’un país idealitzat en fructíferes converses de matinada. La influència d’aquests Tarradellas, Pujols, Sagarra, Fabra, Carner o el mateix Pau Casals, amb qui els Alavedra compartien casa es deixa veure en Alavedra: un cop retornat a Catalunya, se n’adona que “gairebé tots els meus amics de la facultat estaven a la meva dreta sociològica i a la meva esquerra ideològica”.

La crítica és, en aquest sentit, pertinent, com també és de justícia que reconegui que, a diferència de la Generalitat Republicana, que va aglutinar el món intel·lectual al seu costat, la Generalitat de Pujol va aconseguir aglutinar l’empresariat català però mai va tenir la complicitat del món artístic.

L’altre tret a destacar és la manera com Alavedra viu la vida, el tòpic del bon vivant i les enveges que el somriure i l’actitud positiva desperten entre la bilis que gasta la gent gris. Els capítols dedicats a aquest aspecte són d’una lucidesa important i destil·len, al meu entendre, una manera de viure la vida particular, sana i envejable, però no des de l’úlcèrica enveja dels mediocres.

La de Macià potser no serà la millor manera de viure, però sens dubte supera els plantejaments vitals que ens fem molts. El mateix Josep Pla, poc abans de morir, li deia a Joaquín Soler Serrano que “la vida ha sido bastante poca cosa”. Més enllà de la murrieria, i més enllà de pessimismes, optimismes i realismes poètics, el que val de cara als altres és com et projectes i fer-ho en positiu, a la llarga, t’evita els antidepressius.

Avui en dia trobar l’equilibri entre els plaers i els deures, entre la vida i la política, i ser capaç d’exhibir un somriure contagiós mereix, més que colèriques enveges, aplaudiments d’admiració.

Això sí: ens manca fortalesa de caràcter. Ens dobleguem com un jonc; podem passar anys doblegats i quan ens redrecem és per tornar-nos a doblegar aviat. El que han patit els bascos, que han passat de ser els mimats d’Espanya a ser identificats amb terroristes, aquí no ho aguantem. No resistim situacions crítiques ni quaranta-vuit hores. No resistim la tensió. Aquesta feblesa de caràcter, que de vegades ens ha permès adaptar-nos a les situacions més difícils, fa que el nostre sigui un país on els mediocres ho tenen massa fàcil per triomfar i els intel·ligents massa difícil. És un país perdedor que no respecta les jerarquies i que adopta sempre, per por de rebre, un perfil baix.

• autor: Albert Forns