Sempre he sentit un amor especial per Bateman… és greu? I sempre m’ha inspirat més compassió que no pas horror, tot i que no justifico ni estic d’acord amb les seves accions.

¿”Esto es una salida”? Potser no, Patrick, potser no… però si no hi ha una porta, ell l’obre a cops de martell a la paret.

I m’ho va semblar. Les entrevistes a Ellis eren espectaculars, especials de 6 pàgines a Les Inrockuptibles i tota la cavalleria abocada a destacar el retorn del mite. El llibre em semblava bo, sobretot per aquesta primera persona picarona en la que Ellis s’hi emmiralla però no s’hi despulla, i l’exercici d’anar pensant si “això és cert o no” en les multiples referències a la seva vida privada, o a la vida privada d’aquest autor sobrevalorat i vençut, víctima del seu propi èxit i de la voràgine d’excessos que comporta, estava bé, era distret, però no matava.

I el llibre va d’això, i sí, apareix un Bateman, però no hi ha atmosfera de res. I Ellis, més enllà d’explicar orgies o massacres de homeless a cops de pala, és un creador d’atmosferes. Si les seves novel·les valen, és per recrear l’estúpid món del high school amb la seva estúpida complexitat, és per retratar l’estúpid món de Wall Street amb la seva estúpida complexitat, i és en el retrat de la complexitat absurda d’aquests submóns on destaca Ellis i on els seus personatges esdevenen mítics.

En altres paraules, Bateman no és mític pel que fa, sinó pel que és. De Bateman en recordo més el capítol sencer aplicant-se potingues a la cara després d’una dutxa, els múltiples sopars amb copes i clubs en els múltiples locals i bistros de moda -pensant-hi bé, el més semblant a l’atmosfera de Bateman és Sex and the City- que no pas cap assassinat concret, cap frase cèlebre, cap acció concreta.

Les accions, els fets, la història no és més que l’excusa perquè Ellis pugui anar descrivint el submón. Easton Ellis sense història seria un Josep Pla del segle XXI, un pur descriptor nat, i dubto que el públic post-progre fos capaç d’entendre’l i abocar-s’hi en bogeria.

A Lunar Park, hi vaig trobar a faltar l’atmosfera, i Easton Ellis hi explicava una història, només una història. Ellis, en certa manera, deixava de ser Ellis, abandonava els excessos que l’han fet mític, per entendre’ns.

Una mica com Woody Allen a Match Point: Woody Allen deixa de ser Woody Allen, i per molt que el producte en sí pugui ser reeixit, no és un bon Woody Allen ni de conya.