Lunar Park
Lunar Park
de Bret Easton Ellis
Barcelona: Columna Edicions, 2006.
400 pàgines, 21€
Recordo que quan vaig perdre la virginitat literària amb Bret Easton Ellis, amb una edat tendra i amb una idea d’amor idealitzada, vaig suposar que les primeres vegades poden ser fatídiques, inoblidables o bé simplement indiferents si les experiències posteriors són capaces d’eclipsar la primera. Patrick Bateman es va presentar a la meva vida amb una destral a la mà, amb un elegant impermeable per evitar esquitxos innecessaris de sang a la jaqueta ben planxada i deixant sense discreció la seva targeta color vori sobre la taula.
I la curiositat mata sovint massa gats. Després vindrien totes les seves altres novel·les, i la inevitable pregunta que molts dels seus lectors s’han fet algun cop amb un dels seus llibres entre les mans: qui és realment Bret Easton Ellis? El dubte neix sobretot en contextualitzar els seus personatges, i en fer un exercici de lògica social per veure com tots ells poden assemblar-se al seu pare demiürg amb certa mirada d’enfant terrible.
Després d’un silenci des del seu Glamourama, Ellis ha tornat portant-nos una novel·la que gosa ballar davant l’abisme que separa l’autobiografia a nivell d’exorcisme i la poc discreta i justificada tècnica ambigua de la mentida. Lunar Park comença amb una espècie de viatge enrere, on l’escriptor Bret Easton Ellis ens presenta com van ser els seus primers anys com a escriptor: el flirteig conscient amb les drogues i el sexe, les presentacions dels llibres arreu del món, la conflictiva i pseudodramàtica relació amb el seu pare i la influència de les seves històries en el cinema, en el seu món-entorn i en la societat.
Veiem com Ellis recupera l’assassí vestit d’Armani de la seva brillant American Psycho, Patrick Bateman, com a pretext per construir una novel·la sobre ell mateix, tirant sense pudor dels fils d’alguns titelles creats de manera exclusiva per a aquesta funció. El Bret Easton Ellis de Lunar Park, casat amb una actriu mediocre de Hollywood, comença a veure’s assetjat pel seu fill literari més salvatge i dantesc, barrejant de manera quasi (i repeteixo, quasi) digna d’alguns dels grans mestres de la literatura i el cinema. Els ingredients per a la seva poció en forma de novel·la són la veritat i la mentida, i el dubte de saber què és cert i què no ho és a totes les paraules escrites per Ellis. També una trama construïda amb una dosis de de terror, d’aquell terror amb nom propi que tan bé coneixen altres autors de la seva generació i que Michel Houellebecq situava, especialment, en el moment de l’alba: els mobles movent-se, joguines que com els replicants de J.F. Sebastien es mouen (aquí motivant el malson personal de l’Ellis de la novel·la), i Patrick Bateman creuant la ciutat a tota velocitat conduint el vell cotxe del seu pare.
Amb autors com Bret Easton Ellis, a qui els seus estilemes poden alçar fins el cel o bé clavar-se com pedres dins les sabates, és fàcil trobar-nos amb una sensació de dejà vu en llegir les seves obres. Sex, drugs and rock’n’roll, cintes de vídeo, assassinats i petits pàries socials aparentment integrats que busquen en les seves vides el cartell que els indiqui on desaparèixer. Però a Lunar Park, i valgui el meu modest punt de vista, Ellis va més enllà i ens ofereix una interessant reflexió sobre la creació literària, sobre la seva vida (donant cabuda -o no- als fakes com faria en alguns dels seus documentals el gran Orson Welles) i sobre els límits que poden establir-se entre la ficció i la realitat, amb una novel·la absorbent on Bret Easton Ellis és capaç d’imitar-se molt bé.
Fins i tot, sense tenir clar si així l’escriptor dins Lunar Park (o el Bret Easton Ellis que juga amb la realitat una mica a la lynchiana) trobarà mai una sortida.
Així que surt en Bateman… no creus que és més víctima que botxí? Almenys a American Psycho em vaig quedar amb aquesta idea…
Per suposat… crec que els personatges d’Ellis no deixen de ser víctimes, i el “no way out” és exactament això… una manera de fugir de tot plegat. Tant el Clay de “Less than zero” com el Bateman d’aquesta (per citar-ne dos) són esclaus de moltes coses, però sobretot d’ells mateixos, i representen el desordre social i emocional a petita escala.
Sempre he sentit un amor especial per Bateman… és greu? I sempre m’ha inspirat més compassió que no pas horror, tot i que no justifico ni estic d’acord amb les seves accions.
¿”Esto es una salida”? Potser no, Patrick, potser no… però si no hi ha una porta, ell l’obre a cops de martell a la paret.
Vaig començar el Lunar Park endut per la típica eufòria de l’art postmodern, una eufòria perillosa perquè en la majoria dels casos acaba essent un bluf.
I m’ho va semblar. Les entrevistes a Ellis eren espectaculars, especials de 6 pàgines a Les Inrockuptibles i tota la cavalleria abocada a destacar el retorn del mite. El llibre em semblava bo, sobretot per aquesta primera persona picarona en la que Ellis s’hi emmiralla però no s’hi despulla, i l’exercici d’anar pensant si “això és cert o no” en les multiples referències a la seva vida privada, o a la vida privada d’aquest autor sobrevalorat i vençut, víctima del seu propi èxit i de la voràgine d’excessos que comporta, estava bé, era distret, però no matava.
I el llibre va d’això, i sí, apareix un Bateman, però no hi ha atmosfera de res. I Ellis, més enllà d’explicar orgies o massacres de homeless a cops de pala, és un creador d’atmosferes. Si les seves novel·les valen, és per recrear l’estúpid món del high school amb la seva estúpida complexitat, és per retratar l’estúpid món de Wall Street amb la seva estúpida complexitat, i és en el retrat de la complexitat absurda d’aquests submóns on destaca Ellis i on els seus personatges esdevenen mítics.
En altres paraules, Bateman no és mític pel que fa, sinó pel que és. De Bateman en recordo més el capítol sencer aplicant-se potingues a la cara després d’una dutxa, els múltiples sopars amb copes i clubs en els múltiples locals i bistros de moda -pensant-hi bé, el més semblant a l’atmosfera de Bateman és Sex and the City- que no pas cap assassinat concret, cap frase cèlebre, cap acció concreta.
Les accions, els fets, la història no és més que l’excusa perquè Ellis pugui anar descrivint el submón. Easton Ellis sense història seria un Josep Pla del segle XXI, un pur descriptor nat, i dubto que el públic post-progre fos capaç d’entendre’l i abocar-s’hi en bogeria.
A Lunar Park, hi vaig trobar a faltar l’atmosfera, i Easton Ellis hi explicava una història, només una història. Ellis, en certa manera, deixava de ser Ellis, abandonava els excessos que l’han fet mític, per entendre’ns.
Una mica com Woody Allen a Match Point: Woody Allen deixa de ser Woody Allen, i per molt que el producte en sí pugui ser reeixit, no és un bon Woody Allen ni de conya.