Gràcies per recuperar un clàssic dels clàssics. Aquest és un d´aquells llibres amb efectes secundaris: un cop l´has llegit, les seves imatges, els seus protagonismes, sempre tornen. El que més em va impresionar va ser la falta d´humanitat dels assassins, que Capote subratlla al introduir-nos en les seves vides i al descriure´ns la seva cotidianitat tan normal. És com quan detenen un assassí a casa seva i la veina diu allò de “oh! semblava tan normal”.

I és que d´un relat d´assessins, el que esperes és un autèntic drama i un motiu. I clar, com sempre, la realitat supera la ficció. La narració, amb estil periodístic, net d´adjectius, sencill i clar, encara accentua més la fredor. Capote, ben bé que talla amb bisturí. És un retrad despietat de l´home brutal i sense escrúpols.

crec però, que Capote va acabar comprenent que les circumstàncies dels assassins (sobretot les de Perry, amb una família completament desestructurada) havien marcat les seves vides i que, d’alguna manera, aquestes es complementaven.
És a dir, Dick va ser l’incitador inicial per anar a robar a casa els Clutter, però Perry fou el que va “acabar” la feina. O almenys així em sembla a mi.