A sang freda
A sang freda
de Truman Capote
Traducció d’Avel·lí Artís-Gener
Barcelona: Proa, 2006
465 pàgines, 19 €
A sang freda és un minuciós estudi, a mig camí entre la novel·la i el periodisme d’investigació que consagrà definitivament Truman Capote entre els grans escriptors del segle XX. La relació que tingué amb l’alta societat novaiorquesa (font de la seva inspiració i potser també de la seva destrucció com a persona) li permeté de fer els retrats més aguts i controvertits de la seva època.
Però tot això queda aparcat quan decideix escriure sobre l’aparent “sensesentit” múltiple homicidi que ocorregué al poble de Holcomb (Kansas, EUA): un dissabte a la nit del mes de novembre de 1959, quatre dels membres de la família Clutter són brutalment assassinats a casa seva. Per quin motiu? Aquest serà el tema central al llarg de tota la novel·la: a vegades disfressat de precises descripcions dels membres de la família i dels seus assassins, a vegades narrant l’esperit que es respira al poble (abans i després dels fets) o a base de seguir les vides de Herb, Bonnie, Nancy i Kenyon, uns dies abans del fatal desenllaç. Això últim, ens apropa tant a les experiències dels Clutter que tot plegat acaba transmetent-nos una inevitable tristesa pel que s’esdevindrà posteriorment.
I els assassins? Aquí, crec que és on rau l’autèntica motivació de Capote per escriure la novel·la: intentar explicar per què van ser capaços d’anar tant lluny dos joves que ja havien passat per la presó però per delictes molt menors. Aquí Capote s’endinsa tant a les vides de Dick i Perry (sobretot en la d’aquest segon) que sense justificar les morts dels Clutter, acaba sentint una tristesa cada vegada més profunda vers el destí que espera als nois, cosa que l’obliga a decantar-se a favor de la compassió i en contra de la pena de mort.
L’adjunció a la novel·la de les opinions de prestigiosos psiquiatres que van estudiar els homicides, les cartes de la germana de Perry, les xafarderies als bars de Holcomb o les curtes però intenses autobiografies escrites de la mà de Dick i Perry, no fan més que engrandir el mite d’aquesta obra mestra de la “no-ficció”. És més, A sang freda estableix les bases del que serà el Nou Periodisme, amb Tom Wolfe o Norman Mailer al capdavant. Cal dir res més?
Autobiografia escrita per Perry:
“A Juneau, el pare feia contraban d’alcohol. Crec que va ser en aquesta època que la mare va donar-se a la beguda. La mare & el pare van començar a barallar-se. Recordo que la mare “distreia” alguns mariners una vegada que el pare era fora. Quan ell va tornar a casa hi va haver una baralla , i el pare, després d’una violenta pugna, va treure els mariners i va apallissar la mare. Jo estava molt espantat, i de fet tots els germans estàvem esfereïts. Ploràvem. Jo tenia por perquè pensava que el pare també em pegaria a mi, i també perquè pegava la mare. Realment jo no comprenia per què l’apallissava, però m’imaginava que devia haver fet alguna cosa molt dolenta.”
Hola Jordi,
Gràcies per recuperar un clàssic dels clàssics. Aquest és un d´aquells llibres amb efectes secundaris: un cop l´has llegit, les seves imatges, els seus protagonismes, sempre tornen. El que més em va impresionar va ser la falta d´humanitat dels assassins, que Capote subratlla al introduir-nos en les seves vides i al descriure´ns la seva cotidianitat tan normal. És com quan detenen un assassí a casa seva i la veina diu allò de “oh! semblava tan normal”.
I és que d´un relat d´assessins, el que esperes és un autèntic drama i un motiu. I clar, com sempre, la realitat supera la ficció. La narració, amb estil periodístic, net d´adjectius, sencill i clar, encara accentua més la fredor. Capote, ben bé que talla amb bisturí. És un retrad despietat de l´home brutal i sense escrúpols.
Gràcies Sílvia,
crec però, que Capote va acabar comprenent que les circumstàncies dels assassins (sobretot les de Perry, amb una família completament desestructurada) havien marcat les seves vides i que, d’alguna manera, aquestes es complementaven.
És a dir, Dick va ser l’incitador inicial per anar a robar a casa els Clutter, però Perry fou el que va “acabar” la feina. O almenys així em sembla a mi.