L’etern retorn
Sorres Blanques
de Jordi Coca
Barcelona: Grup 62, 2007
192 pàgines, 22€
L’última novel·la de Jordi Coca ens transporta a un món que s’inicia amb una dona, la qual se suposa que acaba de separar-se del marit, baixant les escales del seu pis per última vegada. Aquesta és una de les múltiples “experiències” que Coca ens anirà desgranant amb una tècnica narrativa formidable (i difícil de seguir) on ficció i realitat es confonen fins a un punt que servidor no ha estat capaç de discernir on comença una cosa i on acaba l’altra.
O potser són testimonis reals de diverses dones que tenen un nexe en comú, totes intenten escapar d’una vida monòtona (tot i que han passat per mil i una experiències i viatjat per tot el planeta) controlada pel seu quasi sempre absent marit: una figura a l’ombra que va prenent forma al llarg de la novel·la però mantenint-se sempre al marge com a imatge de poder invulnerable i omnipotent.
És igual, perquè el que transmet aquesta novel·la és la sensació d’un etern retorn. I és en aquest tornar a començar, representat en els diversos inicis de les “vides” de les protagonistes que ens brinda el llibre, on s’hi repeteix una vegada rere l’altra el tema principal: la relació de poder entre gèneres i el seu desequilibri a favor de l’home. Un dels grans temes del segle passat i de reminiscències ancestrals. Juntament a aquest, Coca hi afegeix una sèrie de subtemes que no per ser secundaris són menys importants: la hipocresia, el temps perdut, la memòria, la nostàlgia, etc.
D’altra banda, i aquesta és una de les característiques que fan de Sorres Blanques una novel·la atractiva, complexa i enigmàtica, hi trobem la desestructuració del fil narratiu, evidenciat en el mateix text quan arribem al següent paràgraf: “Més tard, a la televisió vaig veure una pel·lícula en blanc i negre sobre la Primera Guerra Mundial. Hi apareixia Kirk Douglas. Ja l’havia vista, però era incapaç de recordar-ne l’argument i no aconseguia reconstruir cap escena sencera”. Això m’ha portat a reflexionar sobre el que som capaços de recordar al llarg de la nostra vida i si, potser, tant sols volem reconstruir-la a base d’imatges interessades, embolcallades per una certa nostàlgia que anem sentint a mida que passen els anys i que ens fa prendre consciència de què cada vegada tenim menys marge de maniobra per reconduir-la.
En conjunt, Sorres Blanques és un llibre d’imatges escapçat contínuament per l’autor i amb moltes aclucades d’ull al lector, on les múltiples situacions que s’hi viuen ens obliguen a una lectura atenta per poder recordar passatges ja llegits de la mateixa novel·la. També és un relat marcadament oníric, i aquí hi podríem esmentar les últimes pel·lícules de David Lynch (a nivell formal és clar) com a referència. Una novel·la densa, poètica i plena d’irregulars cims que, un cop superats, et porten a cotes cada vegada més elevades de plaer literari.