L’excel·lència del no-res
Viatges per l’Scriptorium
de Paul Auster
Barcelona: Edicions 62, 2007
160 pàgines, 16€
Ambivalència. Aquesta és la millor paraula per definir el meu estat d’ànim després de llegir Viatges per l’Scriptorium, el darrer llibre d’en Paul Auster. A cop calent, diré que m’ha semblat una barreja de petita obra mestra i de magnífica presa de pèl. L’explicació? Ben senzilla: acabo de perdre la virginitat austeriana!
Si no coneixia res de l’obra d’Auster, puc comentar un llibre on hi surten personatges nascuts fa una colla d’anys? Evidentment! Vivim en un país lliure, oi? No sóc capaç d’esbrinar tots els vincles amagats que apareixen en aquella habitació, nogensmenys puc explicar allò que jo he sentit en llegir-ho.
Què us semblaria despertar-vos en una habitació desconeguda, amb el cap espès i sense records d’haver begut? Com reaccionaríeu si us descobríssiu vells i desvalguts, incapaços de retenir detalls en la memòria? I si us sentíssiu terriblement culpables, amb la sensació de no haver fet prou per algunes persones? I si l’únic que poguéssiu fer a l’habitació és mirar fotografies de personatges desconeguts –vagament coneguts- i llegir un relat decimonònic sobre la història d’una Amèrica imaginària?
Això i molt més és el que li passa al senyor Blank, el personatge principal de Viatges per l’Scriptorium. A més, algú grava tot el que passa a la seva habitació, sense que ell en sàpiga res.
El senyor Blank intenta descobrir el seu passat –i el seu futur- llegint els papers que té damunt la taula, provant de recordar les cares que apareixen a les fotografies i conversant amb les persones que el truquen o el visiten. Busca pistes pertot, amb l’esperança de revertir la seva situació.
Però Viatges per l’Scriptorium no és només un llibre de detectius observat per un Gran Germà i amb el recurs d’una història secundària dins de la història principal. Allò què a mi m’ha frapat ha estat la mort de l’estructura narrativa. El llibre és totalment lineal, però, segur que té començament, nus i desenllaç? Ben mirat, en la vida de qualsevol persona el seu inici i final són ben seus, ben definitoris. Tots existim en el nus de la història. Per què haurien de ser diferents els personatges d’un llibre?
Això és el què volia dir amb ambivalència: una història ben trenada però que va començar fa massa anys i qui sap quan acabarà.
Mentrestant, jo intentaré esbrinar que li va passar al marit de l’Anna Blume.
[…] Viatges per l’Scriptorium de Paul Auster Recomanat per David T. Baró […]
[…] d’una novel·la, amb l’existència dels seus personatges. Paul Auster es negà a fer-ho a Viatge per l’Scriptorium i també Saramago ressuscità els vells coneguts a Assaig sobre la lucidesa. El cas més recent és […]
És interessant llegir el punt de vista d’algú que no ha llegit res d’auster sobre viatges per l’escriptorium. t’envejo, perquè quan jo el vaig llegir, cada nom que apareixia estava tant carregat de significat que va ser com llegir una biografia de paul auster. de fet ho és, és una autobiografia molt original. només et puc recomanar que llegeixis més llibres d’auster, tots si pots, el palau de la lluna, tumbuktu, leviatan i el llibre de les il·lusions imprescindibles. ah, i vértigo! (no se com el vam traduir al català) i llavors tornis a llegir aquest.
com a fan d’auster, et puc assegurar que aquesta novel·la es un acudit privat entre l’autor i el lector assidu, i només si l’has llegit prou podras treure-li tot el suc. aixo sí, jo m’he perdut tots els matissos que tu comentes…
Company, jo també em vaig desvirgar amb Auster amb “travels in the scriptorium”… -volia practicar l’anglès, que molta falta em fa-. El podia trobar fascinant sense haver llegit res de res sobre Auster abans?? donc clarament si! M’estic llegint tota la obra d’auster i ja hi tornaré a l’scriptorium quan acabi. Que dir sobre Lebiathan?? M’agrada llegir sobre animes atormentades… i com no, ara m’he posat amb dracula de Bram stoker. L’anima atormentada per antonomasia.
Apa, bon profit!
Ja veig que me l’hauré de tornar a llegir. D’Auster ho he devorat gairebé tot: el primer que em va marcar: “La música de l’atzar”, i l’últim: “La nit de l’oracle”, passant per “Trilogia de Nova York”, “Leviatan”, “Vertigo” o “El llibre de les il·lusions”… I a “Viatges per l’Scriptorium”, doncs això, que no hi vaig entrar en cap moment. Això sí, Auster forever!