Donasses. Protagonistes de la Catalunya moderna
de Marta Pessarrodona
Barcelona: Destino, 2006
292 pàgines. 20 €

Què podrien tenir en comú una ministra de sanitat i el bàndol dels perdedors ortogràfics? Tenen res a veure el ja gastat “mare, vull ser artista” i allò de que “darrere un gran home hi ha una gran dona”? Alguna relació entre contemplar paradisos oceànics i els poemes sobre l’abolició de l’esclavitud?

O dit d’una altra manera: Frederica Montseny i Caterina Albert, Margarida Xirgu i Clementina Arderiu, Aurora Bertrana i Dolors Monserdà? Segurament, allò que les uneix a banda del seu sexe, és que compartiren l’espai i el temps des de la Catalunya de la Renaixença fins pràcticament l’actualitat. Si és cert allò que la història la fan les persones, estarem d’acord que intentant conèixer aquestes dones podrem fer-nos una idea més exacta de la seva època, de la societat on visqueren, de Catalunya en definitiva.

Tot i que és cert que fins al segle vint la història l’han escrit els homes, a Marta Pessarrodona li sembla que al començament del segle XXI encara és necessari recordar que la cultura catalana de la modernitat també és fruit de l’esforç intel·lectual de les dones. El nostre país ha tingut directores teatrals, escriptores, pintores, periodistes, fins i tot la primera ministra d’Europa. Lluny de l’estil carregós a què ens tenen habituats algunes biografies amb milers de dates i fets absurds detallats minuciosament, a Donasses es retrata breument a través d’anècdotes i de manera amena la vida de vint-i-dues grans dones. Aquestes eminències són escollides a dit per l’autora que les descriu com “extraordinàriament valentes i inconformistes amb la posició que la societat els havia reservat” alhora que amenaça amb continuar aquesta tasca divulgativa amb futures entregues.

Donasses, encara que l’autora n’eviti les comparacions, seria l’homòleg dels Homenots de Josep Pla que feu un repàs a la vida de Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Pau Casals, Dalí o Espriu entre altres. L’escriptor de Palafrugell, tot i que afirmava ser un gran admirador de les dones del seu país, no va considerar-ne cap en els quatre volums dedicats a les grans personalitats catalanes. Potser perquè considerava que “l’element més voluptuós d’una dona és el silenci” (allò tan sobat del me gustas cuando callas) o per altres motius, i paro aquí per no fer sang.

Sovint som conscients que no valorem prou allò que tenim a casa i potser caldria matisar que el menyspreu s’accentua si allò que es té són donasses.

Quan el gener de 1994 moria Frederica Montseny Mañé […] el metge que va certificar la seva defunció no sabia que estava certificant el traspàs d’una antiga ministra de sanitat. […] El metge del cas no era un babau, sinó que, segurament, partia de la documentació de ma morta, on a la casella «profession» hi constava «sans profession»! Ja ho haurien volgut, que fos una dona de sa casa tan sols, els seus enemics molts anys abans!

Si hi ha hagut una donassa al nostre país, aquesta és l’empordanesa Caterina Albert, que alguns s’entesten a conèixer i reconèixer literàriament com a «Víctor Català». […] Anant per pams: el pseudònim (ridícul […]) no hauria existit mai si Catalunya no hagués estat –encara ho és- un país profundament carca. (Incidentalment: ara la carcúndia és d’esquerres, és d’una modalitat distinta i ser sol dir «políticament correcte».)

• autora: Sara Bailac