L’existència de les ideologies
Dreta i esquerra
de Norberto Bobbio
Barcelona: Afers, 1995
147 pàgines, 10€
Després de la caiguda del mur de Berlín i abans de la cimera socialista de Malmoe on Tony Blair va llençar la Tercera Via, l’esquerra europea va viure uns anys de desorientació. Eren anys en que el fracàs del socialisme real a l’Est i la puixança conservadora a Occident feien qüestionar molts dels plantejaments i estratègies dels partits d’esquerra –des de socialdemòcrates a comunistes.
Alhora, i principalment des de la dreta, es va estendre la brama que les ideologies havien mort i que els governs havien d’aplicar uns principis de lliure mercat a tots els seus àmbits.
És en aquesta conjuntura que Norberto Bobbio va escriure Dreta i esquerra. El llibre, que porta per subtítol Raons i significats d’una distinció política, intenta aprofundir en l’estudi d’aquesta dicotomia i de la seva validesa.
A Dreta i esquerra. Raons i significats d’una distinció política, Bobbio repassa els diversos valors que s’han esgrimit per separar dretes i esquerres, posant un èmfasi especial en la llibertat. Molts teòrics defensen que allò que separa la dreta de l’esquerra és el valor que es dóna a la llibertat. Algú es pot creure que els feixistes italians són més amants de la llibertat que els laboristes britànics? Bobbio mostra com aquest punt de vista és equivocat: la llibertat separa les opcions moderades –de dreta i esquerra- de les extremistes.
Seguidament, ell exposa el seu punt de vista: allò que separa l’espectre polític per la meitat, allò que diferencia dretes i esquerres és la igualtat. Bobbio defensa que la igualtat és un valor propi de les esquerres que permet que tothom tingui les mateixes oportunitats i ho oposa a l’igualitarisme, la igualtat forçada. Aquesta darrera distinció és molt important perquè la confusió de termes és utilitzada constantment per molts polítics –tant de dretes com d’esquerres- per retallar drets individuals i col·lectius.
He d’agrair a l’Alfons Quintà, i a les seves columnes, el fet d’haver-me fet arribar fins a Bobbio. En els seus articles, entre rebregada i rebregada als polítics nostrats i estrangers, parlava d’un teòric del liberalsocialisme o socialisme liberal –com cadascú prefereixi- pel qual sentia admiració.
Norberto Bobbio ha estat un dels grans teòrics de l’esquerra democràtica del segle XX, tant per la seva lucidesa com per la seva experiència vital, i es fa estrany que els seus llibres no siguin de lectura obligatòria en les facultats del nostre país o en el Parlament. Potser les coses anirien millor, si els nostres polítics llegissin llibres intel·ligents –i no tan sols enquestes d’intenció de vot. Tot i això, sempre ens quedaria el dubte de si tenen prou pesquis per entendre’ls.
La sort o la causalitat, ha fet que Nobbio visqués durant gairebé tot el s. XX, i per tant, coneixés de fons tots els aconteixments històrics, polítics i socials de l’últim segle, i és per aquest motiu, que ell podia tenir el luxe d’escriure sobre qualsevol ideologia política. Només per això, Bobbio tindria que ser lectura obligatoria per qualsevol que vulgui opinar sobre política.
A mi em van recomenar llegir aquest llibre a clase de teoria i pensament polític i és un llibre que ens pot obrir molt bé els ulls a qualsevol ciutadà amb una mica de conciència política, ja sigui de dretes o esquerres.
Estic d’acord amb tu, els polítics d’avui dia tindrien que llegir més llibres intel·ligents i reflexionar sobre el que realment necessita la societat, i deixar de discutir sobre coses que el poble realment no coneix i tampoc per ells, es necessari que coneixi per tal de mantenir sempre el poder.
Llibres intel·ligents? No m’he pogut estar de fixar-me en aquest mot i no acabo d’entendre ben bé a què et refereixes.
Quines qualitats li suposes a una lectura per a que pugui ésser considerada de més nivell d’intel·ligència que una altra? Et refereixes simplement a llibres que tractin la matèria, com és el cas del llibre sobre el que has fet l’escrit?
Crec que la gran majoria de les lectures poden fer-te créixer intel·lectualment, ja sigui oferint-te models positius o mitjançant el reforç de la visió dels valors negatius.
Un polític tracta amb una ciència que, segons el meu criteri, és o hauria de ser holística i, com a tal, els personatges que es dediquin a aquesta causa han de cultivar-se no tan sols en els afers merament polítics sinó (i sempre en la mesura dels possibles, no em refereixo a estudiar les mil-i-una carreres) que també haurien de fer-ho en les altres matèries.
Sols així conseguirien una millor política i un millor govern.