Primera història d’Esther. Improvisació per a titelles (1948)
Salvador Espriu
Barcelona: edicions 62
55 pàgines. 5,11€

Primera història d’Esther torna a estar de moda. Hem pogut veure desfilar els titelles de Susa i els personatges de Sinera per la sala petita del Teatre Nacional, però la direcció d’Oriol Broggi ha alçat crítiques ferotges fruit, segons el director, d’un “xoc generacional”. Tota crítica que titlli la proposta de Broggi d’ultratge al monument d’Espriu a la llengua catalana ha de tenir present les úniques acotacions escèniques que fa l’autor: “L’acció simultània a Sinera i a la veïna Susa” i “Imagina els trucs escenogràfics que et convinguin”. Broggi les segueix al peu de la lletra. Espriu té clar que tot just fa néixer l’obra però que anirà creixent prenent diverses formes segons la interpretació que se’n faci i, des del meu punt de vista, l’autor ha decidit no posar cap tipus de cotilla al text amb el precís desig que evolucioni. Espriu és conscient que qui mana és el director i hi confia.

L’escenografia de la improvisació queda oberta, per completar. D’aquesta manera, al complex joc d’autors entre l’Altíssim (personatge de Sinera encarregat de narrar l’obra), Salom (alter ego d’Espriu i autor de Primera història d’Esther a la ficció) i Salvador Espriu, s’hi afegeix el director en qüestió.

Aquesta barreja de veus accentua el total transvasament de nivells narratius: Sinera, lloc on es realitza l’obra de teatre i Susa, on pren lloc l’acció dels titelles. Cal tenir compte, a més a més, que Sinera representa una sinècdoque de la pàtria d’Espriu, el seu poble en el sentit ampli, ètnic, polític i utòpic: la “vella i encerclada pàtria”. Però també Susa es deixa intuir com a pàtria de l’espectador tal i com diu l’Altíssim: “Susa, lluny d’aquí prop d’aquí, potser davant aquests mateixos nassos”. L’autor troba en el poble jueu la imatge del poble català i és per aquest motiu que els personatges bíblics fan esment dels fets de Sinera.

Servint-se de l’embarbussament de móns entre Sinera i Susa, Salvador Espriu camufla al·lusions crítiques al sistema polític del moment, reflexiona sobre la situació de la llengua i fa explícita la seva voluntat de reconciliació entre els dos bàndols de la guerra civil: « Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’orígen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum. »

El col·lapse de la llengua i la cultura catalanes trasbalsaren fortament Salvador Espriu i és per això que han esdevingut un leit motiv de la seva obra. L’exemple paradigmàtic de la seva preocupació vers la llengua probablement sigui Primera història d’Esther, on l’Altíssim qualifica el català de «parla moribunda, ja quasi inintel·ligible per a molts de nosaltres». Aquesta obra és un mosaic dels diferents registres que presentava la nostra llengua a mitjans del segle passat, així doncs, l’autor fa parlar els seus personatges tant en caló (en el cas d’Esperanceta Triquis): “Menda va passar condignament per la cangrí i va ser esbandida amb aigua i els aspergis meis del mutxovelaró bordelé.”; com en registres cultíssims (Aman): “Ara que assumeixo les funcions inherents a aquest setial, segons del reialisme per la volença de l’august monarca”: com en registres més col·loquials (Secundina) “Sortim també, que tantes agitacions, a les petites i en cos de camisa, només et proporcionen calapàndries”.

La primera lectura d’aquesta obra frustra per la desconeixença dels mots. És la lectura treballada que ens permet gaudir de Primera història d’Ester i cal un esforç que hem d’estar disposats a fer per beure ni que sigui un glop del suc d’aquesta obra. Quan Espriu reflexionà sobre el seu llenguatge a la revista Primer Acto el gener del 1965 digué : “és difícil perquè és exacta, precisa. De vegades he passat mesos buscant una paraula. Temptejo, poleixo, busco fins que estic segur d’haver trobat la paraula exacta. Jo m’he plantejat la llengua com un problema matemàtic i intel·lectual. Però al mateix temps he tingut la preocupació de la paraula justa, he tingut presents les exigències d’ordre poètic: ritme, evitar cacofonies, etc.”

Per últim deixo unes paraules de consol que els qui hagin llegit Primer història d’Esther sabran apreciar i a les que podeu recórrer tots aquells que us decidiu a llegir-la.

“La pedregada de tirosos vocables –paraules dures de rosegar- no són sinó les paraules que tothom té a l’abast, si és que es proposa sortir-se del límit suficient de llenguatge per dedicar-se a l’hosteleria. No hi ha llenguatge críptic en Espriu, ni sentits equïvocs, ni valors transitius, ni significacions arcaiques, les paraules tenen exactament el sentit que trobarem, si ens donem la pena de buscar-les en el diccionari normatiu. […] I, val a dir, […] que tots els que ens sentim interessats per la literatura, tenim un exemplar de Primera història d’Esther ple d’anotacions, on al costat de la paraula desconeguda hem escrit la més usual, prèvia consulta al diccionari Fabra; així doncs, hem anotat que xafarnat, vol dir rebombori, esvalot, rerialles, acaballes, etc.”

Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu.
Dopesa, Barcelona, 1972. pàg. 117.

• autor: Laia Carbonell