Apte per a tots els públics
Economia de butxaca
de Josep Maria Ureta
Barcelona: Viena editorial, 2005
251 pàgines, 19€
Economia de butxaca és la compilació d’articles que el periodista econòmic Josep Maria Ureta i Buixeda (Sabadell, 1952) va escriure des de l’any 1990 fins al 2005. Ureta és llicenciat en periodisme per la Universitat de Navarra. Després de treballar per la diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, l’any 1983 va formar part de l’equip fundacional de TV3. Sis anys més tard es fa càrrec de la redacció de La gaceta de los negocios, d’on sortirà l’any 1991 per encapçalar la secció d’economia d’El Periódico de Catalunya. Fruit d’aquesta última ocupació és aquest últim llibre.
Un llibre d’economia escrit per algú no-economista? En principi sembla tabú, però l’explicació que en fa Ureta –al pròleg- és molt acertada: “És dóna per descomptat que qui informa de sanitat en un diari no ha de ser metge, i encara més que qui fa successos no és pas un exdelinqüent”. El fet que l’autor no sigui un economista, sinó un periodista, facilita la comprensió dels seus articles. Ureta utilitza un llenguatge molt planer, allunyant-se de la verborrea especialitzada que massa sovint trobem a la informació econòmica. Això fa que el lector habitual de premsa, acostumat a passar de llarg les pàgines d’economia (no per falta d’interès, sinó perquè no ho entén), trobi en Ureta un amic, algú que faci entendre el món del diner a aquells que són orfes en coneixements econòmics. L’autor ens dóna la seva opinió sobre temes econòmics –opinions que giren en torn de l’esquerra-, una opinió ben argumentada, alhora que ens explica els conceptes econòmics dels quals ens està parlant.
El llibre d’Ureta està estructurat en 10 seccions: “De l’economia local…”, “…A l’economia global”, “Tot és política”, “Miss balança fiscal”, “Anar al mercat (europeu)”, “Cistells i cabassos”, “Dels pescadors del fisc i de peixos petits i grossos”, “La banca de la comissió permanent”, “La formiga i la cigala” i “Ora et labora”. Aquests títols donen pistes dels temes dels quals tracta Ureta als seus articles, i reflecteixen ja la seva forma d’escriure, més propera a les metàfores que als conceptes tècnics, alhora que sense caure en un llenguatge vulgar, massa mundà. El primer capítol tracta dels afers locals de l’economia catalana: la crisi del tèxtil, l’habitatge, l’energia, el tancament de fàbriques…temes que sobretot preocupen a la població catalana. El segon capítol tracta de la relació entre l’economia catalana i l’economia mundial. Aquí Ureta ens explica sobretot els efectes de la globalització i el sorgiment de la nova gran potència econòmica mundial, la Xina. A “Tot és política”, Ureta opina sobre els efectes que poden tenir decisions polítiques sobre l’economia fiscal. El capítol quatre, “Miss balança fiscal”, tal com el seu nom indica, tracta d’aquest índex per mesurar les relacions econòmiques entre Catalunya i la resta de l’estat, un dels grans cavalls de batalla de les successives discussions sobre el finançament. Al cinquè hi podrem llegir opinions del periodista sobre política econòmica europea, en l’àmbit de la Unió. El capítol sis, “Cistells i cabassos”, és el dedicat als articles sobre l’Índex de Preu al Consum, (IPC). El següent tracta sobre Hisenda i, especialment, les estafes al fisc que hi va haver en el període tractat. El capítol 10 parla de la banca, del paper dels bancs, les comissions…. “La formiga i la cigala” és el capítol on estan agrupats tots aquells articles que parlen d’estalvi personal. A l’últim capítol, “Ora et labora”, hi podem trobar les opinions que té Ureta sobre el món del treball, la ocupació, etc.
Aquesta subdivisió triada per l’autor –o per l’editorial- és positiva, ja que el lector pot anar veient com s’ha evolucionat en alguns temes, o com d’altres s’han quedat igual com estaven (és curiós veure com, llegint articles publicats fa més de deu anys, un té la sensació d’estar llegint el diari d’ahir). La nota negativa és que no hi ha una contextualització prèvia, i el fet que hi ha molts articles que versen sobre una notícia concreta pot portar a una confusió al lector, que es veu davant d’un batibull d’explicacions, un anàlisi, sobre uns fets que no coneix. Amb una frase resum de la notícia de la qual es parla el lector es podria posar en situació i la comprensió dels termes seria més fàcil.
Ureta, com hem dit abans, utilitza una fórmula clara per adreçar-se als seus lectors. El seu recurs preferit per explicar l’economia són les metàfores: comparar el rei amb el Corte Inglés, perquè tant un com l’altre són intocables; comparar l’estalvi personal amb la fàbula de la formiga i la cigala, on uns estalvien (els propietaris de pla de pensions) i els altres (Estat) s’ho gasten tot; comparar la mobilitat geogràfica amb una tàctica de futbol, on els treballadors són jugadors als quals se’ls canvia la seva posició… i molts d’altres exemples conformen les comparacions que Josep Maria Ureta estableix per fer arribar l’economia al gran públic. El resultat: molt positiu. Una compilació d’articles d’economia que el públic mundà pot entendre (difícil quan es parla d’economia) i que, fins i tot, és amè, fàcil, i ràpid de llegir. Sobre l’enteniment i el periodisme econòmic, Ureta ens fa un retrat adequat al pròleg:
“<<Sobretot, que s’entengui>>. És el que sempre se’ns demana als periodistes que ens dediquem a la informació econòmica. No hi ha cap altra secció de diaris que utilitzi com a divisa la facilitat de comprensió. Si el cronista de música utilitza un vocabulari exquisit de tempos i moviments, els seus caps diran que aporta prestigi al diari. Si qui narra una cursa de cotxes s’esplaia [en els detalls tècnics][…] pensaran que tenen tot un expert en automoció. Però si el redactor d’economia no utilitza els parèntesis o els guionets per anar explicant cadascun dels conceptes que pretén transmetre, li diran que no serveix per l’ofici”. De l’intent de fer una sinergia entre el llenguatge especialitzat i el llenguatge entenedor, Ureta en fa ciència. Si un bon periodista econòmic, segons diu al pròleg, és aquell qui explica bé els termes emprats sense decaure en el ritme de l’article, sense cap mena de dubte l’autor del llibre és un bon periodista econòmic, ja que ho fa a la perfecció. Del resultat d’aquesta forma d’escriure se n’ha fet un llibre d’economia, entenedor, fàcil de llegir, i amè, un llibre que farà que, aquells qui anteriorment passaven de llarg les planes d’economia, ara s’hi fixin més, que aquells als quals IPC els sonava a un partit polític ara puguin parlar amb propietat del cistell de la compra i la reducció d’impostos. Això és Economia de butxaca, un llibre d’economia que, com les pel·lícules, podriem qualificar d’apte per a tots als públics.