Pel crític literari Harold Bloom, la història de la literatura està marcada per relacions entre els grans precursors, sempre morts, i els seus seguidors, aprenents o efebs, com ell els anomena. La relació, doncs, és entre escriptors pares i escriptors fills, escriptors forts i escriptors dèbils. Per Bloom, Homer serà l’escriptor pare i fundador de tota la dinastia occidental, i Virgili, ja a l’època romana, només serà un continuador dels temes homèrics.

Amb la Divina Comèdia Dant es consagra com el “pare” de la literatura medieval europea, i a partir de llavors apareixerà a cada territori un gran escriptor que marcarà el camí de cada literatura: el mateix Dant a Itàlia, Cervantes a Espanya, Goethe a Alemanya i, és clar, William Shakespeare a Anglaterra.

Per a Bloom a partir de l’edat mitjana aquest referent és clarament angoixant, i els escriptors de cada país viuran aquest influència no com un do sinó com una càrrega pesada, com un pare al que cal “matar” per tal d’alliberar-se’n. Així, la literatura moderna s’estructurarà, per Bloom, en una sèrie de duels: Milton contra Shakespeare, Wordsworth contra Milton o, en la literatura alemanya, Kafka contra Goethe…

En aquesta relació el fill ho rep tot del pare, la vida, la identitat, l’educació, la formació del seu caràcter. El pare és, a més, invencible, segons Bloom. Ha arribat abans i la seva preeminència és, per tant, inqüestionable. Davant d’aquest dilema, els escriptors nous parlen d’originalitat o, dit d’una altra manera, d’orfandat, d’aconseguir ser fills de ningú. Però això és tècnicament impossible, perquè tothom té influències ja que, ho vulguem o no, aprenem a escriure tot llegint. Per Bloom l’única manera d’alliberar-se del pare és a partir de les males lectures.

Segons la teoria de les lectures, una bona lectura assimila al clàssic i, per tant, només capacita al lector a imitar-lo. L’atrapa, vaja. L’única manera de superar a un pare és llegir-lo malament, és a dir, revisar-lo. Per aconseguir-ho l’efeb ha d’oblidar el record, o l’ha d’assimilar de manera errònia. Una lectura bona o dèbil no revitalitzarà a l’original, i l’escriptor mai aconseguirà fugir de l’ombra del precursor, en canvi una mala lectura, el que es coneix com una lectura forta, serà aquella que confongui, que deformi el text original.

Per Harold Bloom la història de la literatura és la història de les males lectures que fan els escriptors forts d’altres escriptors forts anteriors. Al seu llibre Bloom parla de sis maneres de fugir del pare, de sis modalitats de mala lectura:

• El Clinamen es dóna quan el poema del fill no s’aparta del poema del pare, sinó que, a partir d’un cert punt, hi realitza una desviació, creient que ha trobat “el camí que el pare realment hauria d’haver pres”.
• Amb el Tésera el poeta nou creu que “completa” el poema del seu precursor, considerant que el pare va deixar una part del camí sense recórrer.
• Amb la Kenosis -automutilació- el nou escriptor es buida o s’humilia davant el pare. Es desfà davant el pare i així acaba desfent la influència d’aquest.
• En la Demonització el nou escriptor busca la influència d’una força superior anterior al pare i que, per tant, va influir-los a tots dos.
• A l’Ascesis el poeta es torna ascètic i renuncia a algun dels dons del poeta pare per alliberar-se de la seva càrrega. Davant l’alemany ric i insuperable de Goethe Kafka opta per una postura ascètica, i emprant una llengua empobrida i descolorida aconsegueix acomplir la superació del pare.
• Per últim l‘Aprofades es dóna al final de la carrera del poeta, quan n’ha fugit amb èxit i no és fins al final que, en la plenitud, torna a invocar el pare amb orgull i respecte.

Totes aquestes modalitats, clarament freudianes, defineixen els camins dels autors cap al gran botí, la immortalitat. Només uns quants llibres perduren -els que formen part del cànon literari-, i no tots els autors hi tenen cabuda. La lluita, doncs, és aferrissada.

El model que Bloom planteja està destinat a esgotar-se: si cada generació es nodreix de la força de l’anterior, l’evolució és vampiritzant i està destinada a l’assecament. Per Harold Bloom cada generació és més dèbil que l’anterior, i així estem predestinats a una posta de sol literària imminent. És aquí on la teoria de Bloom rep la majoria de les seves crítiques, ja que els seus estudis no tracten cap dels autors del segle XX com Ginsberg, Kerouac, els realistes bruts o la nova literatura postmoderna, que rep la seva influència de la cultura de masses i, per tant, abandona l’assecat matoll literari per nodrir-se de la saba nova que li ofereixen els còmics, la televisió o la cultura pulp, pop o hipertextual.

La sèrie sobre Harold Bloom acabarà amb un text sobre la teoria del cànon literari occidental, l’altre gran aportació del crític als estudis literaris.

_____________

Notes bibliogràfiques:

• GAMERRO, Carlos. Harold Bloom y el canon literario. Madrid: Campo de Ideas SL, 2003.
• BLOOM, Harold. Cómo leer y por qué. Barcelona: Anagrama, 2000.
• Harold Bloom a la Wikipèdia.
• The Anxiety of Influence a la Wikipèdia.

• autor: Albert Forns