Història social de la filosofia
Història social de la filosofia (3 volums)
de Bertrand Russell
Barcelona: Edicions 62, 1998
8,5 € cada volum
Bertrand Russell fou un personatge calidoscòpic: matemàtic brillant –resolgué molts dels problemes plantejats a la teoria de conjunts, que estava en un atzucac-, polític liberal –abans que els pseudomarxistes ignorants i els neofeixistes americans buidessin aquest adjectiu de significat- i, sobretot, un filòsof modern i compromès amb el seu temps –crític del comunisme i el feixisme, agnòstic, defensor del divorci…
A més, a la lucidesa hi afegí una altra característica interessant: la longevitat. Quasi un segle de pensament per a la nostra sort i desgràcia dels seus contrincants.
A Història social de la filosofia, Russell ens explica de manera planera tota la filosofia occidental des del temps dels antics grecs fins a la primera meitat de segle XX –de fet, el títol original de l’obra és Història de la filosofia occidental. No sé si fou alguna dèria del traductor o secrets de l’edició, que desconec totalment, el que li canvià el nom en la nostra llengua.
L’obra es divideix en tres parts, cadascuna de les quals té una unitat cronològica i de contingut. La part de filosofia clàssica ens parla de tota la filosofia grega i llatina, des dels múltiples presocràtics fins a les diverses filosofies sorgides per afrontar la caiguda de l’Imperi. La segona part inclou la filosofia cristiana, des dels orígens del judaisme fins al final de l’Edat Mitja. I, finalment, el tercer volum es dedica a la filosofia moderna. En aquest darrer volum queda palesa l’adscripció liberal del nostre home; els diversos capítols sobre Locke –el pensador més extensament analitzat- el delaten.
El llenguatge utilitzat és molt amè i permet entendre prou bé l’evolució al llarg del temps dels grans dubtes de la humanitat. Alhora, en Russell ho amaneix tot amb anècdotes sobre el context històric i social on els diferents pensadors vivien. Car, si som el que mengem, potser també pensem el que vivim.
Personalment, la part que més he gaudit és la segona. Amb una ironia mordaç, ens relata els diversos enfrontaments teològics dels primers segles –quantes natures tenia Jesús? ¿si tenia natura humana i divina, Maria es podia considerar Mare de Déu? No obstant això, l’autor de Why I am not a Christian mai ataca la religió ni aquells que hi creuen, sinó que es limita a retratar els diversos pensadors cristians d’aquells anys i les controvèrsies que han dut al credo que nosaltres coneixem. Així mateix, també són molt interessants les seves reflexions sobre el comunisme vist com una religió.
És un llibre per llegir sense prejudicis que, potser, ens obrirà els ulls sobre coses que donàvem per certes i, almenys, ens farà passar una bona estona mentre aprenem tot allò que a l’institut no vam voler escoltar.