Crítics literaris: Harold Bloom
A Llibròfags intentarem no limitar-nos a llibres i escriptors, i avui iniciem una sèrie d’articles destinats a un dels interessants submons de l’univers literari, el dels crítics.
Comencem amb Harold Bloom, a qui avui situarem biogràficament i acadèmica i en properes entregues explicarem els seus postulats sobre l’angoixa de les influències (The Anxiety of Influence) i la seva teoria del cànon literari occidental (The Western Canon).
Harold Bloom neix l’11 de juliol de 1930 en una família de jueus ortodoxos al Bronx (Nova York). De petit ja va destacar per la seva prodigiosa capacitat de lectura, i va graduar-se a la Universitat de Cornell el 1951. Després va fer un postgrau a Yale (New Haven), on hi faria el doctorat per acabar formant part del departament d’anglès de la mateixa universitat.
Hereu de M. H. Abrahams, el seu tutor a Yale i una de les màximes autoritats en poesia romàntica, un cop al departament s’enfronta amb els partidaris del New Criticism i defensa una literatura anglesa i universal a partir dels romàntics. Aquesta escissió es farà visible el 1977, quan s’escindirà del departament de llengua anglesa per fundar el departament d’humanitats, amb ell com a únic membre.
L’obra de Bloom ha estat acadèmica durant molts anys, i no fou fins als anys noranta, amb la necessitat de guanyar diners per assegurar un bon futur a un fill malalt, que Bloom no va dedicar-se a escriure encarat al públic massiu. Començarà amb El llibre de Y, una relectura literària de la història de la Torà, el llibre sagrat jueu. Publicaria també les tres obres que el consagraren, dues de les quals ja citades: l’Angoixa de les influències, El cànon occidental i Shakespeare: la invenció d’allò humà.
Per Bloom la lectura literària és un acte solitari, egoista (llegim més per enfortir el nostre jo que per millorar als altres), plaent (la lectura és hedonista, o sigui, estètica, encara que calgui estar educat per poder-ne gaudir), contemporani (cal evitar la lectura historicista, ja que és des del present quan una lectura és realment profitosa pel lector) i irònic (el bon escriptor ho serà per imperatiu, o dit d’una altra manera, desconfieu de les lectures dogmàtiques).
Aquests postulats s’entendran millor a partir de les dues teories que l’han col·locat al panteó de la crítica mundial del segle XX.