Què pensa Antoni Bassas
de Núria Escur.
Barcelona: Dèria Editors - Proa, 2007
153 pàgines, 15,50€

Les entrevistes ‘Què pensa’

Sempre m’han despertat simpatia els llibres de la col·lecció Què pensa que edita Dèria editors. Tothom en té, de dèries. Són volums d’una extensió moderada amb una sola entrevista a un personatge rellevant, i ha estat precisament l’encert en aquesta tria el que me n’ha fet un seguidor fidel. Bona mà a l’hora de decidir qui és rellevant i qui no, bona mà a l’hora de decidir qui té coses a dir d’entre la mà de xarlotaires que copen l’Olimp de la nostra esfera social.

En recordo lectures memorables, com el Què pensa Mikimoto, defensant sense complexes una manera de viure però també de produir i fer cultura i continguts des d’un català desacomplexat i combatiu, amb aquella esgrima verbal de la que sempre ha fet gala el comunicador sabadellenc. L’entrevistava l’Eva Piquer, una altra desacomplexada. També recordo -qui no?- el polèmic Què pensa Heribert Barrera -mai he viscut una entrevista que despertés tanta polèmica, mai he vist una entrevista més descontextualitzada- en que els mitjans més lamentables del país van llançar-li la cavalleria a sobre per una sola frase que trontollava. El que l’expresident del Parlament de Catalunya feia era una prospecció a mig termini de la Catalunya del nou mil·lenni, amb una diagnosi meditada del que la immigració suposaria, des de la seva mirada única de català d’abans, d’últim hereu vivent de la Segona República. En aquest cas l’entrevista la signava el periodista Enric Vila, avui articulista, dietarista i signant d’un llibre molt similar, si bé d’un altre color polític: Els records de Macià Alavedra Entre la vida i la política, que comentarem properament.

Com deia, i abans que la col·lecció Què pensa es decantés per avorrides entrevistes a polítics en actiu, la sèrie era de primera, i recuperava un dels gèneres claus en la prosa de qualsevol literatura: l’entrevista. Crec que a tothom agraden les entrevistes, si estan ben fetes. Ens ofereixen la possibilitat de conèixer de primera mà a alguna personalitat rellevant, de sentir-los explicar-se, emocionar-se o ofendre’s a mida que l’entrevistador va traient punta al material humà.

És especialment plaent, doncs, llegir entrevistes extenses, d’aquestes de diverses sessions, amb munts d’anotacions i diverses gravacions, quan són realitzades a personatges allunyats del rebombori mediàtic, a personatges quasi verges en termes del coneixement que en té la opinió pública. Personatges claus d’una realitat que, o bé perquè ja no ocupen la primera línia del camp de batalla o bé perquè n’ocupen una posició logística i, per tant, sense aparent protagonisme: el cas dels comunicadors.

L’extensa entrevista que Núria Escur dedica al periodista Antoni Bassas n’és un cas paradigmàtic, que enlaira novament la col·lecció d’entrevistes al nivell que demanàvem.

‘La veu’ de Catalunya Ràdio

Escur, companya de Bassas a la Facultat de Periodisme de l’Autònoma, confessa al pròleg que va haver de perseguir una mica a en Bassas perquè concedís l’entrevista, ja que “l’horroritzava que algú pogués interpretar aquestes pàgines com un exercici de vanitat amb intencions dogmàtiques o adoctrinaments”. Un cop convençut, i durant les prop de 150 pàgines de preguntes i respostes, en Bassas abandona la seva faceta d’intèrpret de la realitat per passar a ser, durant unes hores, el protagonista, el focus d’atenció.

Són agradables, les 150 pàgines en què Núria Escur ens descobreix a l’Antoni Bassas. Ens ajuden a conèixer “la veu” del programa líder d’audiència a Catalunya, ens desvelen qui és aquell que “entra a les cases a l’hora en què no s’hi va, per les cases”. L’entrevista defineix la perspectiva d’en Bassas vers l’ofici que l’ha fet cèlebre, des que substituí en Josep Cuní -en principi temporalment- ara ja fa dotze anys, i durant moltíssimes pàgines en Bassas parla de la professió, del respecte i la responsabilitat que li pertoca.

Llevar-se a les 4:30 per anar a fer la feina que has triat hauria de ser motiu de satisfacció, explica el periodista, impregnat per l’esperit de sacrifici i rigor de l’escola de Joaquim Maria Puyal, a qui dedica els elogis d’un mestre recordat. El tracte amb els convidats, el valor de les tertúlies, la proximitat amb la gent i el dinamisme de la feina, que l’obliga a estar cinc hores al dia literalment damunt de la muntanya russa del directe, desfilen entre els temes de la conversa.

Gelós amb la seva intimitat, en Bassas no s’està de parlar de la seva família, els seus orígens de jove obsessionat amb l’actualitat, els seus problemes per adaptar el català de casa al català formal -el pas d’enxufar el calentador a endollar l’escalfador- i d’explicar-nos la relació amb la dona i els fills des d’una feina absorbent com la seva.

El tracte amb els principals actors de la vida política -ha entrevistat a tres presidents de la Generalitat, dos presidents del Govern d’Espanya i diverses celebritats mundials- i el poder que com a comunicador té atorgat també s’emporten moltes reflexions, i hi veiem el Bassas més meditatiu, fent gala d’aquella moderació il·lustrada que sovint ha portat a tractar-lo de Montserratí. Retrets a una església allunyada de la realitat, reflexions al voltant de les noves tecnologies, la obligatòria autocrítica a l’hora de girar-nos vers els drames del tercer món… Són centenars els temes que l’entrevista va tractant, i en Bassas els va puntejant amb una elegància innata i amb un rigor i una profunditat pròpies d’algú format i llegit però que, paradoxalment, es dedica més aviat a deixar parlar, a donar veu des del seu programa sense expressar opinions pròpies.

Les tres grans etapes professionals de’n Bassas són desglossades amb cura i una certa nostàlgia. Així la seva formació amb en Puyal, seguint el Barça pels camps de mig món, se’ns mostra crucial en el futur del comunicador Bassas, que patirà per estar a l’alçada però s’anirà forjant un nom en l’ofici. L’època a TV3, amb les tres temporades del 3 pics i repicó, suposarà per en Bassas el bateig en el món de l’entreteniment, una via per deixar escapar el Woody Allen que duu a dins, i que assoliria unes quotes d’èxit mai somiades arran del treball a quatre mans amb la Lloll. Junts crearien personatges com la Vanessa o la Sandra Camacas que encara ara són dels més recordats a la nostra. Els matins, són el tronc de l’entrevista, i el futur un cop decideixi deixar-los -”no em veig dotze anys més fent els matins”, confessava fa uns mesos- també omple pàgines de l’entrevista. Les més llamineres informativament parlant.

Són dues les espines que té clavades l’Antoni: La corresponsalia a l’estranger i dirigir un telenotícies a nivell espanyol però des de Barcelona, amb una mirada diferent. Sorprèn el nivell de maduració de la idea, una espècie d’Escolta espanya -el títol és, òbviament, una brometa seva- on no hi hauria la “naturalitat” nacional dels Toros, el Madrid a tothora, el circ de Marbella o els programes tipus OT. “Si haig de fer un periodisme que perpetuï els mateixos punts de vista, l’oferta no m’interessa”, conclou.

Acabo amb alguns extractes interessants:

Sobre l’ofici

[…] I és que és molt difícil trobar l’equilibri entre el que és notícia perquè és a l’agenda i el que tu creus realment que ho és. El flux d’informació circulant és tan gran que l’escaleta de l’informatiu gairebé està feta quan tu arribes, i si et descuides, en lloc de periodista fas de guàrdia urbà que a la cruïlla del matí dóna pas a una notícia i, després, a una altra…

Quin és l’error més comú, segons el teu criteri, del periodista d’avui?

El pitjor és oblidar que tenim l’obligació de posar el focus allà on creiem que hi ha notícia i no a les zones prèviament il·luminades pel poder: rodes de premsa, declaracions sense preguntes…

Sobre l’Estat

[…] No em reca ser solidari, però no puc admetre que, com a català, no se’m reconegui. Pensa en la nul·la inversió en rodalies de RENFE (”dejación en inversión” en va dir el mateix Zapatero). I la història del TGV: van començar per Sevilla. Jo hauria començat per Portbou, però d’acord, Sevilla. Saps quant haurà trigat Espanya a connectar-se amb França? Si tot va bé, disset anys, disset anys d’ençà de la inauguració del Madrid-Sevilla? Amb això ja t’ho he dit tot. Un estat que es respecta a si mateix no fa aquestes coses. I finalment…

Digues, digues…

… també em rebenta que l’administració tributària sigui la més ràpida, moderna i informatitzada, i que la justícia, posem per cas, sigui del segle XIX. Que l’única administració que funciona com un rellotge sigui la que recapta impostos no ajuda a la moral col·lectiva dels que hem de pagar.

Sobre el futbol

A veure, a casa meva els interessava el futbol, el meu pare era del Barça, s’alegrava quan guanyaven els equips catalans, però res exagerat. Vaig tenir la sort que un amic dels meus pares tenia carnet i els va convèncer perquè em fessin soci des de petit i ell ja m’acompanyaria.

Un nen Bassas de quants anys?

Uns nou anys. Quan una criatura de nou anys entra per primera vegada al Camp Nou, il·luminat, i veu tota aquella gent que s’aixeca emocionada, es paralitza. T’asseguro que no ho oblida! Sempre és igual. […]

Sobre les persones

Quina qualitat humana valores més i quina t’agradaria tenir?

Posats a evitar les respostes més òbvies (valoro evidentment l’honestedat, la lleialtat, la coherència), m’adono que en les meves relacions personals tinc tendència a acostar-me amb molta facilitat a les persones que demostren sentit de l’humor. I suposo que és perquè el sentit de l’humor ens vacuna contra el fonamentalisme i el fatalisme. Tolero malament les persones que es prenen massa seriosament a elles mateixes.

Periodisme, país i vida; o citant els grans blocs en què s’estructura l’entrevista, la ràdio, la televisió, el món i el futbol són els grans eixos vertebradors d’una entrevista macedònica, detallista i rica que, contràriament a les dinàmiques del gènere, no s’acaba quan sonen les senyals horàries i cal acomiadar al convidat ara que començàvem a passar-ho bé.

• autor: Albert Forns