Llibròfags no podia deixar passar la celebració del 70è aniversari de la mort del mestre Howard Phillips Lovecraft sense pronunciar-se. Cristina Luengo i Enric Borràs Abelló ens expliquen com Lovecraft els va canviar la vida.

Invocant Lovecraft

per Cristina Luengo

Encara recordo amb nostàlgia i gèlids calfreds com el terror apareixia de nit i de sobte, sense ésser invocat, en obrir les pàgines d’una de les primeres obres que vaig comprar en un mercat del llibre vell. A la portada regnaven unes tombes sobre fons negre, amb unes tonalitats porpra que donaven a aquell cementiri misteriós una imatge encara més torbadora i terrorífica. Potser, vaig pensar, seria el rebedor d’un camí on trobaria tots els ingredients per alimentar els meus temors més o menys ocults, aquells que m’han creat com a persona i que encara em fan mirar amb sospita cap a la porta abans d’anar a dormir. Relatos de los mitos de Cthulhu I, de H.P. Lovecraft, i la meva petita capsa de Pandora interior va quedar irremeiablement oberta davant un destí dubtós, fosc. Per descobrir… i per sort.

Ph’nglui mglw’nafh Cthulhu R’lyeh wgah’nagl fhtagn. Portes a món de somni i misteri. El noi-nena dels rínxols daurats que somniava amb móns més enllà de la superfície, amb una voluntat més materialista que no pas onírica, que sovint es desviava del seu camí original. Voluntat que ha alimentat centenars de ments inquietes desitjoses de perdre’s entre els laberints de la literatura de terror. I Lovecraft va ser la font per a tots aquells que cercaven viure sotmesos als assots dels tentacles de l’abisme. Després de Lovecraft vindrien altres com Edgar Allan Poe (cada cop que sento el batec d’un cor no puc evitar buscar el batec del meu, al pit, amb la por de no haver-lo arrencat en un moment d’inevitable violència), Edward Plunkett i petites influències no reconegudes oficialment com les d’Albert Sánchez Piñol, deixant-nos la pell no freda, sino glaçada amb les seves criatures. I tants altres perduts entre els plecs dels temps… sí, com llàgrimes dins la pluja.

I com Cthulhu o Azathoth, entre la mort i la vida, comptant endavant i enrere (i oblidant per un moment les paraules de Nietszche, i el trauma que suposa per se el naixement) esperarem somniant i llegint, rememorant i sentint encara els calfreds que l’obra de Lovecraft és capaç de despertar. Com molts dels Primigenis que encara romanen a llocs on no podríem ni tan sols imaginar. I ja fa setanta anys de la mort de Lovecraft, del creador de tants i tants instants de terror, del jove d’actitud estranya a qui devem alguns malsons i certs moments de pànic, i tots els xiuxiueigs que no podem explicar enmig de la negra nit.

Fa setanta anys que ens manca la seva figura, però ens queden els seus textos… com sempre ens quedarà París. Sentim com, en qualsevol moment, un tentacle pot envoltar-nos els turmells mentre ens disposem a anar a dormir.

_______________________________

El dia del tentacle

Per Enric Borràs Abelló

No ho sabia, però sort dels blocs! Avui fa setanta anys de la mort de Lovecraft, és el Dia del Tentacle i La petite Claudine li ha dedicat un homenatge especial que val la pena. No sé quantes hores vaig passar, de nen i adolescent, llegint tot el que vaig trobar traduït d’aquest sonat, egòlatra, xenòfob i emmarat escriptor genial. Sí, la seva prosa era barroca i plena d’adjectius delirants, però quan els meus companys idolatraven en Goku o llegien els llibres de El Vaixell de Vapor, jo m’imaginava caminant per Dunwich o Innsmouth, buscant símbols arcans o invocant algun déu innombrable capaç de fer-me tornar boig amb una mirada. Ara penso que qui sap si em va arribar a influenciar més del m’imaginava i que, potser, que acabés estudiant arqueologia va tenir alguna cosa a veure amb aquells llibres… No ho sé.

HP Lovecraft també va fer néixer en mi la curiositat cap al terror literari; d’ell vaig passar als autors clàssics del gènere del XIX i el XX: Lord Dunsany, Frederick Marryat, Bram Stoker, Edgar Allan Poe, Arthur Machen… I sí, alguna cosa em queda, d’ell, quan escric segons què; només espero que no siguin els adverbis i adjectius…

Ciència-ficció? Fantasia? En Lovecraft era tot això… però sobretot era terror, els protagonistes morien, es tornaven bojos o, amb sort, quedaven tocats per sempre; res de finals feliços. I sobretot, era evasió… una porta de sortida que jo també feia servir. Fugia del món real i se’n va crear un que, per molt horrorós que semblés, ja li estava bé, i sembla que fins i tot se’l va començar a creure. Tenia un estil molt peculiar, que no és fàcil per a tothom, però que concordava en aquell món ple d’ombres que va teixir al seu voltant. Un món encara viu, on el temps i l’espai són fronteres molt dèbils i on els humans hi pintem menys que un esquitx de sang a l’escenari d’un assassinat.

Aquí Lovecraft sembla que no ha tingut molta influència, en Joan Perucho és potser un dels exemples més clars –encara que són estils molt diferents–. També hi ha el llibre homenatge del col·lectiu Ofèlia Drac que es va publicar fa anys… però poca cosa més. Ara, una pregunta oberta: algú de vosaltres ha llegit Lovecraft i La pell freda de l’Albert Sánchez Piñol? Sóc l’únic que creu que veu influència de Lovecraft a La pell freda? En Piñol mai l’ha reconeguda, però no puc evitar de fer-hi paral·lelismes…

Si us agradava Lovecraft potser podeu riure amb aquest còmic en línia, sinó, li trobareu ben poca gràcia…