L’elegància del sexe i el suïcidi
Tòquio Blues (Norwegian Wood)
d’Haruki Murakami
Traducció d’Albert Nolla
Barcelona: Empúries,
304 pàgines, 19,50€
Si haguéssim de comparar Tòquio Blues amb algun programa de televisió, el més semblant que trobaríem seria el difunt 7 dias, 7 noches. De dubtosa qualitat, aquest programa emetia, setmana rere setmana, reportatges on s’alternaven temes morbosos amb temes d’índole sexual. Haruki Murakami ha escrit una novel·la centrada amb el sexe i els suïcidis, però, lluny del sensacionalisme del programa televisiu, l’exquisitesa amb la qual el japonès tracta la seva història fa que Tòquio Blues sigui una bona novel·la, entretinguda i interessant.
Tota la trama es veu envoltada per aquests elements. Un jove de 1969, en Toru Watanabe, alcohòlic, amant de la masturbació compulsiva, solitari, un punt marginat i tacitürn, amb gustos literaris inamovibles (sempre llegeix el mateix, els mateixos llibres, un cop i un altre), en definitiva, un paio estrany. Si visqués a les nostres dates se l’anomenaria un freak. Coses de la modernitat lèxica.
Murakami envolta la trama del seu Tòquio Blues en aquest noi, les seves peripècies universitàries i sobretot, la relació amb una altra noia, la Naoko. Seguint la seva història d’amor com a eix principal, l’escriptor envolta aquesta trama d’altres, tot centrant-se amb les relacions d’en Watanabe amb altres personatges: un nen bé anomenat Nagasawa; la seva entregada xicota; una noia neuròtica i infantil·loide anomenada Midori; una psicòtica anomenada Reiko; el company d’habitació d’en Toru, un altre freak de sobrenom Soldat d’assalt… Sobre l’excusa d’explicar l’experiència vital de l’adolescència, Murakami construeix el retrat de tots i cadascun d’aquests personatges, alhora que fa una crítica de la societat, crítiques que el lector local podrà apreciar tot i ser una novel·la japonesa.
Entre retrat i retrat, hi ha suïcidis i sexe, molt sexe. Murakami ho tracta amb molta elegància, deixant els detalls més morbosos a banda i explicant només allò imprescindible per fer volar la imaginació (eròtica o necrològica) del lector. No ens trobarem així amb un sexe on l’escriptor vulgui transmetre la seva experiència en aquests àmbits (“oh, quant en sé”, sembla dir Empar Moliner en algun dels seus relats més pornogràfics), sinó simplement amb una explicació ben feta, sense buscar la simple morbositat i deixant de banda la descripció minuciosa de tots i cada un dels moviments sexuals dels protagonistes. Així, mentre Moliner té alguns relats que són dignes de pel·lícula pornogràfica –on tot l’argument va destinat a l’escena sexual-, Murakami ha escrit una pel·lícula eròtica, amb un bon argument i abundants escenes de sexe.
Un altre punt a destacar és l’abundant material cultural que l’escriptor japonès ens proposa. Recomanacions literàries i musicals amagades en els gustos dels personatges que permeten al lector endinsar-se en la cultura de la dècada dels setanta.
Tots aquests elements composen una bona novel·la on s’alternen els retrats crítics amb la societat, la cultura, el sexe, la mort, i la vida d’un jove japonès de l’any 1969.
Alguns fragments:
Llegia molt, però no pas molts llibres: m’agradava rellegir els que m’havien fet el pes. En aquella època, els escriptors que m’agradaven eren Truman Capote, John Updike, Scott Fritzgerad i Raymond Chandler, però ni a classe ni a la residència veia ningú que llegís aquella mena de novel·les. La majoria llegien llibres de Kazumi Takahashi o Yukio Mishima, o bé novel·les d’escriptors francesos contemporanis. Per això no teníem gaires temes en comú i jo anava llegint el meu compte.
Si llegeixes el mateix que tothom, acabes tenim les mateixes idees que té tothom i acabes vivint en un món de pagerols i esnobs. La gent com cal se’n dóna vergonya, de fer aquestes coses. ¿Que no ho veus, Watanabe? Tu i jo som els únics tios com cal de tota la residència. La resta són escòria.
Ella estava inquieta i confosa, i volia que la calmés. Vaig apagar el llum i li vaig anar traient la roba a poc a poc, amb tendresa. Jo també em vaig despullar i la vaig abraçar. Malgrat la pluja, era una nit prou càlida perquè tot i estar despullats no tinguéssim fred. Ens vam tocar a les fosques, en silenci. Li vaig fer petons i li vaig acariciar els pits. Ella em va agafar el penis erecte. La seva escletxa estava calenta i humida, a punt per rebre’m.
Amb tot, quan hi vaig entrar li va fer molt mal. Li vaig preguntar si era la primera vegada, i ella va fer que sí amb el cap.

Una curiositat al voltant del tema i de la lectura en sí… No us incomoden d’una manera especial llegir escenes de sexe quan sou al tren, per exemple?
Seran les maleïdes convencions socials, però en aquell moment crec que tothom em mira i pensa, per si mateix… “serà marrano”.
L’altre és que, sempre que puc, observo els llibres de la gent, llegint-ne, si puc, entre pàgines, per tal d’esbrinar quina lectura és des del que parla o els personatges que hi apareixen. Quasi mai encerto… però… seria bo trobar-se, just en aquell moment, una escena pujada de to, no?
Llavors el “pensaran que sóc un marrano” quedaria confirmat…
El sexe sempre ha sigut un tema molt important al llarg de la literatura (no cal posar exemples, doncs crec que tothom coneixem). Si més no, el sexe, és important en totes les societats i cultures, sigui de la mena que sigui.
Però crec, que l’important és com és tracta el sexe dins d’una novel·la, poema… Les escenes, els personatges, la Dona,etc.
És aquí on trobem la diferència entre una bona novel·la eròtica o simplement un novel·leta pornofràfica.
Quin comentari del llibre tan ben escrit, quina enveja!
Albert, jo també ho faig, això… pensava que era la única! era com un pecat inconfessat.
Gràcies per l’elogi, Anna. Només intento, humilment, traslladar la sensació que he tingut a través de la lectura d’un llibre. Aquests comentaris reconforten per seguir endavant.
[…] el contingut de Kafka a la platja. D’una manera semblant a com havia fet a Tòquio Blues (comentada fa unes setmanes), en Murakami barreja les pulsions d’Eros i Tànatos –el sexe i la mort- en els seus […]