L’escrivent
L’escrivent
D’Antoni Tàpies-Barba
Barcelona: Edicions 62, 1999
56 pàgines, 8€
Si haig de ser sincer, vaig caure al parany de L’escrivent endut per la inòpia mental de creure’m davant d’un manuscrit poètic del millor paisatgista tel·lúric (cito un gregari de la Taschen) que ha donat aquest país. A. Tàpies-Barba, hi posava, i jo, creient-me Michael Kahn, vaig muntar-me la pel·lícula abans d’hora. Un cop a casa i reposat l’estirabot púber, vaig comprendre que en Tàpies-Barba no és l’octogenari pintor català Antoni Tàpies Puig, sinó el seu fill Antoni Tàpies-Barba (propietari de la galeria Toni Tàpies) en la seva vessant de creació lèxica.
Posats a no fotre més la pota, vaig documentar-me fins a esbrinar que en Tàpies-Barba escriu poesia almenys des de 1975, quan publica Les danses d’U. No, no he llegit cap dels seus poemaris anteriors, em remeto a aquest Escrivent com a sortida i arribada d’aquest viatge ple d’equívocs.
A L’escrivent, i entrant en matèria, Tàpies-Barba ens descriu, a ritme de passeig tardoral, la seducció que li produeix el fet d’escriure. El turmentós flirteig de la paraula és celebrat amb joia profunda en un seguit d’estampes commovedores, d’una bellesa plàstica considerable i d’una màgia insòlita. El misticisme de la paraula és l’origen de tot, de temors i rauxes, i la veneració cap al mot és el punt de fuga en les introspeccions del poeta. El poemari intenta descriure el fet d’escriure -la tímida certesa de l’escrivent- cap a l’articulació conceptual que parteix la ment com un llamp i il·lumina tots els clarobscurs de l’existència.
Amb una prosa poètica deliciosa i des d’un marc conceptual essencial, quasi daoista, L’escrivent, alimentat d’absències, s’enfronta a si mateix per poblar el buit, des del silenci d’una cambra plena de paraules.
No puc acabar el comentari passant per alt les cites que l’inicien, com advertències de dos mestres de la paraula a les portes de la desconeguda vall de la significació.
Tant s’incrementa com més va cremant
la força de buscar allò que s’oculta,
tant més veurà clarors el pensament
com més gosi mirar en l’obscuritat.Joan Vinyoli
¿Qué queda, dime, de la noche en la desposesión
y qué palabra queda despúes y al fin de la palabra?José Ángel Valiente