Revolucionaris de conveniència
La fi d’Europa
d’Àngel Burgas
Barcelona: La Magrana, 2006
243 pàgines, 18€
Gallecs, alemanys i un català que és enmig de tot però no se n’adona, són els personatges de La fi d’Europa, d’Àngel Burgas (La Magrana). Plena d’ironia, la novel·la trasllada al segle XXI una ressorgida cèl·lula de l’organització armada alemanya RAF (Rote Armee Fraktion) que va retornar la violència roja al carrer els anys 70. Un grup de gallecs estrambòtics s’alia amb ex-revolucionaris alemanys aburgesats però amb remordiments que segueixen una noia capaç d’amagar més d’un secret. Els gallecs però, ho fan per conveniència, són discapacitats físics i socials que volen sortir de la marginalitat; mentre que els alemanys en necessiten els diners per atemptar contra la multinacional Europa. Al còctel, cal afegir-hi un transsexual i la mare que el busca, un masoquista militant i una poeta aficionada que, com a bona poeta, és una víctima.
El llibre té ritme, és fàcil de llegir, gens pesat i s’estructura en tres parts molt diferenciades, encara que el lector pot ser que no se n’adoni perquè queden ben lligades. La primera és feta de cinc capítols independents que tenen com a protagonistes els qui en realitat són els personatges secundaris de la novel·la, però que mostren la trama des de diferents punts de vista. A la segona part els protagonistes reals ja són tots en un mateix escenari i la història encara s’embolica més. Al penúltim capítol un narrador omniscient revela tota la trama, i l’últim és gairebé un epíleg on s’acaba de travar el final.
Àngel Burgas hi vol fer ideologia, la multinacional on els protagonistes volen atemptar no es diu Europa perquè sí; la novel·la és plena d’ironia i conté una suau crítica social. Probablement, més suau del que l’autor es pensa. Però per ignorància o per voluntat de simplificar les coses, Burgas cau en un tòpic rere l’altre pel que fa als grups revolucionaris que van prendre l’opció de les armes a l’Europa dels 70. No arriba al fons del que pot significar per a algú que vol canviar les coses que triï la via de les armes, ho banalitza. Així, desvirtua la potència ideològica que sembla que intenti donar al llibre. Per una altra banda, els personatges són gairebé tots tan estranys que, volgudament o no, converteixen la crítica que pugui incloure el llibre en una broma difícil de creure. La versemblança és la víctima principal de la originalitat incontinent de l’autor; com més s’acosta el final, més inversemblant resulta tot. I de fet, el final és el que més decep al lector.