La joventut és un mal que es cura amb el temps
39+1
de Sílvia Soler
Barcelona: Columna Edicions, 2006
178 pàgines, 17,5€
39+1 és, segons la Sílvia Soler, l’edat en què una dona sap que l’home de la seva vida és ella mateixa.
Si us compreu aquest llibre, no espereu cap magna obra ni res semblant. Tal com he llegit en algun altre lloc, això és literatura de supermercat: un llibre de poc més de cent cinquanta pàgines, capítols curts, que es llegeix en mitja dotzena de viatges en metro.
No obstant això, és un llibre entretingut, tremendament divertit, capaç d’arrancar-nos un somriure a cada plana. I, no és això el que busquem quan llegim un llibre? Hi ha algú que es masturbi amb la paraula “nogensmenys”? Algú orgasma quan troba un “àdhuc” amagat? Si us agrada passar-vos-ho bé quan llegiu, devoreu-lo sense cap mena de càrrec de consciència. Tingueu l’edat que tingueu, sigueu homes o dones, podeu fer la prova els dissabtes a la contraportada de l’AVUI.
39+1 explica un any de la vida de l’Ília Martí –Ília, de Cecília-, una periodista amb un marit, un ex-marit, tres fills, quatre quilos de més, dues sogres per escanyar, una mare torracollons, unes amigues barreja de barrufetes i Terminators…
L’Ília ens fa partícips dels seus pensaments més íntims: la por d’envellir, la histèrica relació amb els seu fill adolescent, el fet d’adonar-se que fer-se gran pot tenir coses bones (quines?), l’odi a les festes de Carnestoltes, el sentiment de culpa en moltíssimes ocasions (renoi, quina feinada!).
Però sobretot, l’Ília aboca moltes crítiques cap als homes (quina sorpresa!) i cap a les dones (sí, sí, també). L’Ília no entén perquè ha de ser sempre ella qui passi ànsia de tot allò referent a les seves nenes petites (què no tenen un pare, potser?), però sap que, si no hagués estat ella qui es va ocupar de tot des del primer dia, les coses podrien ser diferents. Potser els homes que surten al llibre fan un paper ben galdós, però les dones tampoc són molt millors. Homes i dones al voltant de la quarantena, amb més quilos i frustracions que somnis realitzats, però ben reals.
Camí dels 29+1, desfullant la margarida de les il·lusions incomplertes, cada cop estic més segur que la joventut és un mal que es cura amb el temps però, igual que en el Viatge a Ítaca, no cal tenir cap mena de pressa.
[…] més grans. Ara ja no es dediquen a fer sopars Thelma & Louise o Mujercitas, com feien en el 39+1, sinó que hi afegeixen els sopars Poltergeists, per explicar-se fenòmens extranys i paranormals. […]
Ja em perdonareu, però el títol és una absoluta collonada.