‘Ei, mira, és el que surt per la tele’
Els secrets de la felicitat
de Sebastià Serrano
Barcelona: Ara llibres, 2006
121 pàgines, 16€
Sebastià Serrano és un autor mediàtic. Ho argumentaré abans que els fans del sociòleg m’enviïn comentaris encarnissats insultant-me greument per haver-me atrevit a pronunciar tal sacrilegi. Sebastià Serrano és un autor mediàtic perquè si ven aquesta quantitat de llibres (Els secrets de la felicitat està als primers llocs en la llista de vendes des de la seva sortida) és per la seva participació al programa de TV3 El club i, en menys mesura, per la seva constant participació als mass media catalans. Es produeix l’efecte “ei, mira, és el que surt per la tele”, que es dóna quan algú veu un llibre dels anomenats autors mediàtics. Així doncs, Sebastià Serrano és un autor mediàtic. El títol ens dóna un altre argument per pensar que aquest llibre és mediàtic. Excepte la introducció –molt feixuga, per cert- i la conclusió –més amena i interessant- la resta del llibre no ens parla de la felicitat. Introducció i conclusió resulten una excusa per justificar un títol amb molt ganxo mediàtic. De no ser un autor mediàtic, Serrano hauria fet un assaig –segurament de lectura obligatòria per als seus alumnes i per a les facultats de comunicació-, titulat La comunicacion en las relaciones personales (els assaigs d’autors no mediàtics s’acostumen a publicar en castellà) o algun títol semblant. Així, l’obra de Sebastià Serrano hauria passat automàticament a ser odiada (injustament) per molts dels estudiants que l’haurien llegit. Ell però, és líder de vendes, ja que és un autor mediàtic.
El problema d’aquesta terminologia és que habitualment el gran públic identifica autor mediàtic com a sinònim d’autor dolent. És a dir, s’entén com algú que si ha publicat un llibre és perquè surt a la televisió, i el resultat és una deixalla literària amb l’única finalitat útil d’aguantar una taula coixa o encendre una foguera. El cas de Sebastià Serrano no és així. Els secrets de la felicitat és un llibre interessant, amb un resultat final satisfactori.
Els secrets de la felicitat ens explica la importància de la comunicació per entendre l’estructura de les relacions humanes, a partir de diferents capítols que tracten de l’evolució històrica de les relacions humanes i la comunicació. A destacar el capítol “de com una relació s’esfilagarsa”, on podem trobar el Serrano més televisiu. Aquí fa l’anàlisi d’una situació quotidiana que li serveix per ressaltar els punts plantejats durant la resta de capítols. El llibre és curt –125 pàgines- però de lectura lleugerament feixuga en alguns trams, ja que Serrano explica els conceptes de forma rebuscada. Una fòrmula adequada per una novel·la però no per un assaig, que requereix frases més senzilles que facin més comprensibles els conceptes. Les frases rebuscades provoquen que el lector hagi de tornar alguns cops enrera, i aquestes interrupcions a la lectura no són bones.
Tot i aquest handicap, Els secrets de la felicitat és un llibre interessant, recomanable per tots aquells que desitgin aprofundir en la importància de la comunicació a les relacions personals.
Una bona gestió de la comunicació exigeix un cert esforç d’atenció, ja que cal harmonitzar bé els aspectes no verbals i els verbals. Ens hi hem referit a bastament i hem vist que les formes proposades transporten una gran quantitat de les emocions més positives, que per a tothom són estimulants tant per a la nostra salut mental com per a la salut de tota la nostra persona, i ens posaran en excel·lents condicions per dissertar de moltes estones de felicitat tots els dies de la nostra vida. Recordem-ho bé; una bona estona de conversa distesa amb un puntet de cura de la veu i de les interaccions cara a cara tot recordant les regles de l’escolta activa que fonamenten la relació, l’afecte i l’amor i, per tant, el benestar i la felicitat.
Tens raó. És una autor mediàtic. Això d’entrada no és bo ni dolent. Si la gent sapigués escollir pel que diu i no pel que aparenta. Però és clar, al tele tira molt…I en Serrano em sembla que sempre està dient el mateix. He llegit “El regal de la comunicació” i sembla que és el mateix llibre que comentes! (Pot ser?) El darrer capítol es diu “De com els secrets de la comunicació, són els secrets de la felicitat”. Conclusió. si et comuniques ets feliç; si no ho ets i vols ser-ho, aprén a comunicar-te. I apa, a omplir fulls!
No m’he llegit el regal de la comunicació, però la sensació que em dóna és que Serrano podria haver fet un llibre d’assaig més o menys gruixut amb el contingut dels seus tres llibres, però la necessitat de vendes ha fet que els desglossi en tres, més o menys repetitius i amb ganxo comercial. És possible que per això et doni aquesta sensació. Als continguts d’ ‘els secrets de la felicitat’ li poses el títol d’ ‘el regal de la comunicació’ i lligaria perfectament.
El regal de la comunicació és una fantotxada de dimensions còsmiques. Un exemple de manual sobre com colar conferències a psicòlogues infantils com a autoajuda per les masses a partir d’un títol efectivista i vacu.
Com a antiga alumna de Serrano, us faré saber que sí que fa llegir els seus èxits de vendes als alumnes. I estic del tot d’acord amb l’Albert, una fantotxada tot plegat. He llegit bona part dels llibres de Serrano, primer perquè ell m’hi obligava (!?) i després perquè me n’han tocat corregir uns quants, i SEMPRE DIU EL MATEIX.
Ara, no sé què té que atrau la gent, sobretot les dones: a classe la primera fila era sempre plena de postadolescents (i alguna madureta) que prenien notes com unes desesperades (i això que a totes les classes, com en tots els llibres, deia el mateix), i no totes hi estaven matriculades, sinó que tenien l’estómac de venir d’oients, i fins i tot de preguntar-li “dubtes” al final de la classe (no sé quin coi de dubtes podien tenir!?)…
Només un apunt. Fa un parell d’anys Joaquim M. Puyal va presentar a la Casa del Llibre L’instint de seducció, de Sebastià Serrano. La sala, plena a vessar. I moltes dones, de totes les edats. El motiu: hi havia dos grans seductors, comunicadors. Mediàtics, en el sentit més bó de la paraula.
Ui, com ha canviat el Serrano des que donava l’assignatura de Lingüística matemàtica!. Era un os. Des que va començar a fer Semàntica, el caràcter se li va fer tou. L’examen d’aquesta assignatura consistia a comentar els llibres que havies llegit de la bibliografia que et propocionava a principi de curs. Res, cinc minuts, i l’examen ja estava fet. Sempre ha estat rodejat de dones, com l’AM Espadaler. És una llàstima que hagi triat aquest camí i no un altre més acadèmic. De tota manera, quan parla, val la pena d’escoltar-lo.