Àcid Sulfúric
d’Amélie Nothomb
Traducció de Ferran Ràfols i Monnerie Maëlle
Barcelona: Empúries, gener de 2007
144 pàgines, 15€

Li donem la raó

per Sara Bailac

No sabem què estaríem disposats a fer a canvi d’una presa de xocolata, és una de les reflexions que Àcid sulfúric pot fer-nos plantejar. Un reality show de tendències necròfiles i nivells d’audiència que justifiquen l’holocaust televisat és del que ens parla Amélie Nothomb al seu darrer llibre. Ningú s’escapa de la sàtira i s’atribueix a tothom la seva part de culpa moralitzant sense grans sentències. Es culpa els organitzadors per segrestar la gent pels carrers d’una gran ciutat i tancar-los en un camp de concetració farcit de càmeres. Es culpa els polítics per permetre que es cometin tals atrocitats i els espectadors per necessitar i gaudir del patiment dels altres.

Podem palpar l’angoixa i la despeseració dels personatges sense oblidar que nosaltres també som espectadors de Concentració. Presenciem des d’una posició privilegiada les reaccions d’uns humans que aprenen a valorar la vida quan es troben al límit. Ni víctima ni botxí, cap de les dues cares de la moneda se’ns revelen fàcils quan es jutja les persones pels seus actes. A imatge dels grans gemans actuals, els espectadors poden decidir a través del teletext quin dels participants ha d’ésser executat des de la immunitat que la legitimitat democràtica –i el seu sofà- els garanteix. Tan modern i tan antic, com el cèsar des de la grada sentenciant amb un sol moviment de polze.

L’autora ens parla de nou de les diferents cares de la mort i de les relacions amoroses entre dones, dos dels seus temes recurrents. Que quedi clar que amb tot, ens agrada quan el personatge principal de les novel·les d’Amélie Nothomb és Amélie Nothomb. Es tracti d’una biografia falsa o real, ens agrada el seu egocentrisme, la xocolata blanca belga i les guerres de pipí al jardí d’una ambaixada. “Totes les opinions i els seus contraris existeixen, sobretot quan es tracta de mi i dels meus llibres” afirma l’Amélie en una entrevista. Nosaltres li donem tota la raó.

_______________________________

Literatura de consum

Per Albert Forns

L’últim producte d’Amélie Nothomb, la misteriosa escriptora de porcellana que té enfebrats als francesos, és un manuscrit marca de la casa, una novel·leta d’escasses 150 pàgines amb tots els ingredients de la literatura nothombiana. Si bé en aquest cas la protagonista de la història no es diu directament Amélie Nothomb, ens trobem davant d’un altre exemple de noia refotudament intel·ligent, amb un món interior de la hòstia, que s’enfronta a les injustícies d’una societat cruel i fanàtica que l’enveja i vol destruir-la.

L’heroïna en aquest cas és la Pannonique, una pobra noia, bonica com una rosella, que es veu segrestada i duta al programa de televisió Concentració. Allí, en l’enèsim subproducte de la família dels Grans Hermanos, els espectadors s’asseuen dia rere dia davant el televisor per veure en directe a éssers vius en un camp de concentració.

Àcid Sulfúric és, per tant, la crònica d’aquesta retransmissió narrada des de dins, des de l’ego de la pròpia Pannonique -CKZ 114 dins el camp- i la seva lluita per sobreviure, en conflicte constant amb uns kapos que la maltracten i amb els espectadors, els veritables botxins que arriben a triar qui viu o qui mor.

És obligat citar a Orwell o Bradbury per referir-nos a aquesta societat que viu ancorada al televisor i, alienada i deshumanitzada, és capaç de batre rècords d’audiència embadalida davant l’horror. Àcid Sulfúric també recorda al film alemany Das Experiment, en aquell cas amb una presó fictícia plena de voluntaris, repartint-se els papers de víctimes i botxins i portant les seves actuacions fins als límits de la ultraviolència.

Malgrat tot, la novel·la de Nothomb es perd pel camí, i el que d’inici és la trepidant narració d’una bogeria col·lectiva acaba convertit en una història que abandona les promeses d’intel·ligència per parlar-nos dels temes de sempre, la dèria constant de Nothomb d’explicar-nos la seva pròpia desolació. El ritme inicial, cinematogràfic i contundent, amb un control magistral de l’el·lipsi dóna pas al retrat dels personatges, per cedir terreny a la justificació del comportament de l’heroïna Pannonique i acabar amb el típic final de peli dolenta i bonrollista.

Nothomb no és Houellebecq i el seu diagnosi social és feble, vacu i malaltissament personal. Tampoc és Stefan Zweig, i el seu retrat de les relacions humanes, més enllà d’alguns encerts, esdevé pura ficció i, per tant, inaprofitable.

Àcid Sulfúric és literatura de consum, de supermercat, d’oferta, perpetrant uns cànons que, tot i fugir del bestsellerisme nord-americà, no passaran a la història de la literatura en un futur proper.