(Un tarara és el típic actor de peli porno, bronzejat, pinta de surfer, de cabell ros i llarg, titant com un campió sota una música repetitiva, el taaaarara pumpumpumpumpum taaaarara pumpumpumpumpum…”)

Sobre la portada, jo crec que l’innecessari climax final hagués estat una portada impactant com per catapultar Romera a les tertúlies televisives. “Sang al metro” també hagués estat un títol amb més ganxo.

Els contes del Romera en general són graciosillos i prou, menys un d’un institut mental molt bo en que no saps si el pirat és el pare o el fill. I el de les taules. I el de la presentadora de televisió. I…

Quan tingui temps te’ls comento, au. Aquí almenys no s’hi veu carpinteria.

Però el que dius dels contes… nooooooooo!!!! Que tinguin finals “resultons” no vol dir que siguin simpatiquillos. Són pura matèria literària, pur retrat psicopatològic de la “normalitat” que ens envolta, pura queixa, però tot i que en la forma (la llengua) semblen provenir de l’escola monzoniana, no hi tenen res a veure, al darrera hi ha Kafka, i l’artista desconcertat davant el món que li toca viure, i una visió angoixada del món. A més, cada un d’ells sembla ser un exercici d’estil, jo diria que reeixits, sense més concessió que els finals rodons. I sí, el del sanatori, l’acabo de rellegir, és una autèntica joia.

Carpinteria?

L’amanida d’animals la tornaré a tastar… però no acostumo a alterar massa els meus veredictes. El gènere de relats és un gènere de finals, no fotem. Ho citava la Sílvie avui, “Todo lo que no es desgarrador es superfluo”. Doncs en els relats, igual.