Mala Vida
de Marc Romera
Barcelona: Angle Editorial, 2002
208 pàgines, 15,70€

Hi havia una vegada un poeta, un filòleg, un voraç consumidor cultural, una au nocturna, un malalt de viure que, cansat de tot, s’aboca a escriure. I n’endevino que li surt una cosa semblant a Mala Vida, la primera novel·la de Marc Romera.

L’H, alterego d’un Romera aparentment fins al pap, és algú que ha pres la premeditada decisió de no fotre res de profit. I des de la consciència del propi parasitisme, des de recrear-s’hi, es dedica a sortir nit rere nit, empalmar el tedi amb les distraccions de masses i, amb la ressaca de rigor, fer cada matí cap a la feina, on s’escaquejarà tant com pugui fins que el rellotge marqui el retorn al sol de migdia.

L’H fuig com pot de la vida manufacturada i s’abandona al no fer res, però enmig d’aquesta crònica d’una vegetació anunciada Romera adoba el text amb una càrrega crítica considerable, farcint-lo d’un infinit d’anècdotes i observacions que, entre la banalitat i l’existencialisme, constitueixen el corpus veritable de la novel·la. El suposat nihilisme del personatge és l’excusa perquè, des d’algú que ho observa tot però mai pren partit, l’autor ens faci una autòpsia en viu i en directe del que som, de les nostres vides, les nostres males vides.

Romera sembla voler que el deixin tranquil, aturar la maquinària folla i vagarejar tranquil, fent el que bonament li roti, lluny de l’asfixia social i lluny, també, de les paraules que tot ho defineixen i que, per tant, tot ho empresonen. Aquesta fuga la fa, però, des d’un enfollit vòmit de raó i conceptes, de nihilisme i preceptes. I és precisament aquesta exhibició de lucidesa pàgina rere pàgina el que fa del nihilisme de Romera un nihilisme diferent, un nihilisme ple, valgui la redundància, allunyat dels néants francesos que, en el fons, amaguen rere l’apatia expositiva una preocupant manca de discurs.

La prosa de Romera pot tenir reminiscències monzonianes -tothom s’hi ha referit, L’H del protagonista com a possible homenatge a l’Heribert benzínic- però lluny d’emmirallar-s’hi se n’aprofita, i des del domini de l’ascetisme estètic del mestre l’autor fa un pas més enllà. Marc Romera opta per un text compromès i ideològic, crític i totalitari, allunyat del funambulisme ascètic que practica l’autor de Benzina. El text, doncs, és tan àgil com el del mestre però amb un pes específic molt superior. La construcció també és sòlida -empresa difícil, la de bastir tres dies d’un nihilista en dues-centes pàgines- i el resultat molt més agraït, molt més ric, allunyat de la gracieta i el menfotisme que actualment ens regala Monzó.

És precisament aquesta doble riquesa, aquest “saber què dir” i “brodar el com dir-ho” el tret diferencial del llibre. L’anàlisi visceral i terrible de la totalitat dels personatges -aquí l’autoria supera la física: ell els crea, ell els destrueix- és pura delícia. Mala Vida és, en definitiva, una crònica de la impossibilitat del res explicant-ho tot, no callant mai, amb una veu, la de Romera, que amb una novel·la ja és a l’Olimp de la prosa pàtria contemporània.

Alguns fragments memorables

A la Central de Mallorca:

[agafa el llibre] i el va a pagar a la noia de la caixa, que no vol ser excessivament amable perquè és de lletres i li fa vergonya que la confonguin amb una caixera o amb una dependenta qualsevol, segons H

Valorant els que empren l’expressió “sobre gustos no hi ha res escrit”:

[qui l’usa és] algú que intenta refugiar-se en la seva migradesa intel·lectual i de la seva manca de criteris d’avaluació de les coses en la puta frase feta de l’espavilisme popular.

També podeu llegir una entrevista de l’autor que li fan els mites d’esponjiforme.

• autor: Albert Forns