El ‘Cuéntame’ català
Memòries d’un espectador
de Carles Sentís
Barcelona: Edicions La Campana, 2006.
381 pàgines, 21 €.
El llibre Memòries d’un espectador és la primera part de les memòries del periodista Carles Sentís, coescrites per ell mateix i Xavier Ayén, de La Vanguardia. En aquest primer volum podem trobar les vivències de Sentís des del seu naixement, al 1911, fins l’any 1951. Hi podem llegir, per tant, els seus antecedents familiars i les seves experiències periodístiques fins a mig segle XX.
Ben estructurat per unitats temàtiques, el llibre de Sentís és, sens dubte, el Cuéntame català. A Cuéntame (sèrie de televisió espanyola que ensucra el tardofranquisme) podem veure com tots els membres de la família protagonista topen, per casualitat, amb els fets cabdals de l’última època de Franco. Sentís fa el mateix a la realitat, però ampliant l’espectre al segle XX i, per més inri, a tot el món.
Vegem el seu currículum: secretari d’un conseller de Companys, va estar present als fets del 6 d’octubre del 1934. El principi de la Guerra Civil el va enganxar sortint de matinada de l’Ateneu Barcelonès, el famós Ateneu de Pla. Després del fracàs de la revolució nacional a Barcelona, es va exiliar a Marsella, sotmès a les pressions del bàndol republicà. Va ser combatent al bàndol nacional, fragment que ens porta a un dels millors moments del llibre: Sentís explicant perquè va lluitar a l’exèrcit franquista. Va treballar als serveis d’informació de Francesc Cambó. Va ser corresponsal de la 2a Guerra Mundial, creuant l’Àfrica amb el general francès Charles de Gaulle. Va ser corresponsal a Nova York durant la fundació de l’ONU. Corresponsal als judicis de Nuremberg. Conseller de la Generalitat de Tarradelles. Diputat del Congrés…i un llarg etcètera. Aquestes són algunes de les vivències que el veterà periodista de La Vanguardia ens narra en aquest llibre. Tot i aquestes experiències, Sentís i Ayén cauen sovint en l’exageració, buscant relacions forçades, i convertint sovint una simple salutació amb algú conegut amb un fet important. Vegem, a tall d’exemple, un fragment del pròleg de Xavier Ayén:
… conegut a Antoine de Saint-Exupéry quan l’autor d’El petit príncep feia de pilot militar. Algú que havia estat al despatx oval amb Harry Truman, sopat amb la ballarina Josephine Baker, que havia fet amistat amb el futbolista Samitier o el torero Dominguín, i que em mostrava les fotos de quan anava de festa amb Gary Cooper i Lola Flores.
Aquesta obsessió per mostrar el seu ventall d’amistats i coneixences fa que el lector senti en alguns moments llibre com una excusa per demostrar les virtuts de les acreditades amistats de Sentís. Per altra banda, Ayén juga un paper exclusivament elogiador, elevant a heroi del segle XX l’excel·lent paper periodístic realitzat per Sentís. Un pèl exagerat tot plegat. Tot i això, aquesta sensació només es produeix en alguns fragments i la resta del llibre resulta una bona biografia d’un periodista que les ha vist de tots colors, una biografia interessant i entretinguda. Així és la lectura de Memòries d’un espectador una lliçó d’història i periodisme.
Discrepo una mica sobre que el llibre estigui ben estructurat. De fet, fa una mica l’efecte d’un seguit de records escampats als que manca, molts cops, un fil narratiu prou coherent. Potser, com el que comentes de les amistats, passa amb altres fets: estan posats perquè s’hi volen fer constar, com a fets en sí, però oblidant què se’ns vol explicar amb això (no sé si m’explico jo tampoc).
I si bé és interessant el punt de vista que dóna de la Guerra Civil (que serveix per veure que hi ha més perspectives que la políticament correcta de ventdelplà, per exemple), trobo que hi ha un excès de justificació personal… fins i tot de ganes de passar comptes amb gent que ha escrit crítiques contra ell.
De fet crec que, amb tot el que ha viscut aquest senyor, i des d’on ho ha viscut, el llibre podia ser molt més interessant.
Tens raó en que molts fets estan posats pel simple fet de mostrar-los, però de fet, una biografia ja és per això, per treure pit del que hom ha fet a la vida.
Respecte a la Guerra Civil, crec que aquesta explicació era necessària, ja que, com dius tu, hi ha moltes més perspectives de veure les coses, però sovint es tendeix a enaltir-ne una i demonitzar-ne una altra, sense prendre atenció als matisos.
El resultat complet, al segon volum de les seves memòries.