Holly Golightly, musa o diva?
Capote retrata la Holly Golightly com un ésser excepcional, no com una diva total.
La Golightly del manuscrit és una noieta normal, que s’arregla i es tenyeix els cabells per atreure els homes (perquè duu unes ulleres de cul de got importants i no es menjaria un rosco) però amb una personalitat excèntrica i poderosa que ens captura i sedueix, però com ho faria una persona intel·ligent, amb recursos.
Quan Blake Edwards tria Audrey Hepburn la pretensió d’adorabilitat intel·lectual o humana que volia Capote es desfà i tot queda en l’adoració bavística a la diva. Edwards sap que les hormones funcionen abans que les neurones. Al film, i des del primer moment -abans de sentir-la parlar, encara sense conèixer-la- ja ens n’enamorem, i cap de les sutileses de la seva conversa ni res de l’enginy de les seves paraules aconsegueix treure’ns de la nebulosa que ens ha provocat aquesta personificació del síndrome de Stendhal.
Truman Capote vol que la reflexió i l’exercici neuromuscular ens porti a adorar la Holly, a fer-ne una musa en el sentit més místic del terme. Blake Edwards (cineasta, ergo efectivista) vol anar més depressa. Tria a la dona més angelical del segle i ja té tota la feina feta.
Un cop acabada de llegir, vaig quedar ben fascinat per la novel·leta. Era el 1965.
Un relat intimista, tendre, arran dels sentiments i ple d’originalitat. Uns tocs d’humor sensat i uns personatges ben definits, però oberts a l’imaginació del lector. Un conte llarg romàntic, sense ensucrar. La traducció castellana d’en Agustí Bartra aportava un to llatí-novaiorquí molt intens.
Mentre llegia els diàlegs, no vaig visualitzar mai la cara de la Holly -ni la d’ell.
Va ser més tard, amb la peli -ben feta, però poc fidel al relat- que vaig acceptar la carona de la Audrey sense protestar.
Jo ja n’estava enamorat, però amb ‘Desayuno…’ vaig quedar totalment fidelitzat: musa o diva, m’és ben igual…
En un fenomen semblant, per milions de persones, el bíblic Moisés no tenia cara, fins que va sortir en Charlton Heston.