El món d’ahir. Memòries d’un europeu.
El món d’ahir. Memòries d’un europeu
Stefan Zweig, traducció de Joan Fontcuberta
Quaderns Crema, Barcelona, 2001
531 pàgines, 23’50 €
El món d’ahir era diametralment oposat al d’ara. L’Europa mil·lenària iniciava el segle XX amb l’eufòria de saber-se a cada generació més rics, més cultes i més segurs, fruits del coixí que les dècades de pau i l’espiral de benaurança tecnològica els proporcionava. Els europeus d’inici de segle poc es pensaven que, trenta anys després, passarien de la millor de les bonances al pitjor dels malsons. Amb el propòsit d’intentar esclarir a les futures generacions què va passar durant tots aquests anys i què va abocar el món a la catàstrofe l’escriptor austríac Stefan Zweig va emprendre, començada ja la segona guerra mundial, la redacció de les memòries que ens ocupen.
La figura de Zweig és especialment indicada per a la narració d’aquest temporal històric: Fill d’empresaris jueus, Stefan creix sota els dogmes i valors del segle dinou, i viu en primera mà el despertar d’Europa, una Europa exultant d’idees i bellesa a la que estimarà incondicionalment fins la seva mort. La seva joventut de bohemi nomadisme pel vell continent ens serveix per viure en primera persona l’acceleració dels temps, l’aparició de la societat de masses i l’emmetzinament de les relacions entre els europeus –l’ombra que venç la llum, en paraules seves- que acabarà desembocant en les dues guerres mundials i l’holocaust.
Durant les més de cinc-centes pàgines de viatge en el temps que suposa El món d’ahir Zweig fa un monumental retrat històric, sociològic, polític però també quotidià de la vida a Europa. El doctor Oriol Junqueras deia que per entendre el món “no cal llegir molt, sinó llegir bé”. El món d’ahir és una d’aquestes obres claus per entendre el món d’avui a través del tortuós camí que ens hi ha portat.
El caràcter més cultural que polític de l’obra, amb l’autor dedicant més pàgines a les personalitats intel·lectuals de l’època –Richard Strauss, Rainer Maria Rilke, James Joyce o Sigmund Freud– que no pas als polítics del moment és una de les poques llicències i dèries que el Zweig més erudit es permet en el que serà el seu testament literari. I és que, malgrat l’esforç titànic que suposa escriure una autobiografia des de l’objectivitat més sincera, la serenor de Zweig esdevé pessimisme a l’acostar-se al moment de la redacció, ja als anys 40. L’auge del nazisme suposa per l’autor enterrar la idea d’Europa com a destí, i la caiguda de Singapur en mans dels nazis abocarà un Stefan Zweig desesperançat al suïcidi, traient-se la vida amb la seva dona des del seu exili al Brasil.
Un dels millors llibres que he llegit mai i recomenable del tot.
Un dels escriptors més bons o millor dit que més m’agraden del que he llegit, d’una prosa brillant i una manera de descriure els fets única. Tots un vici confessable. Jo en recomano tot el que ha escrit. Si us agrada també recomano que us llegiu a Mauricio Wiesenthal, tot un descobriment!!!!
[…] Amb Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, escrit l’any 1929, Zweig mantenia la seva línia habitual, la dels llibres curts amb una breu història, sempre entre home i dona, sempre de relacions humanes, que li van suposar uns èxits importants d’audiència durant els anys 20 europeus. Allunyat, doncs, de Fouché o l’esplèndida autobiografia El món d’ahir. […]