El quadern gris
PLA, Josep
Ediciones Destino
Obra completa de Josep Pla, Volum I
Vuitena edició. Barcelona, maig de 2003.

Introducció

El quadern gris, les més de set-centes pàgines del dietari que va consagrar Pla als anys cinquanta, són en realitat un compendi de pensament, un veritable buidat de cervell, disciplinat, detallista i excels, de tot allò que preocupa, excita, impressiona o rebutja el Josep Pla adolescent, en el període que va des que els estudis universitaris s’aturen el 1918 fins que aconsegueix acabar la feixuga llicenciatura de dret i marxar a fer de corresponsal a París.

Les pàgines es van succeint en un seguit d’anotacions periòdiques sobre el dia a dia de l’autor, alternant descripcions, retrats, anàlisis, cròniques i crítiques, literàries o musicals, amb senzilles però contundents reflexions sobre la vida a la Catalunya dels anys vint. Així s’alternen el Pla observador, minuciós, passejador infatigable amb el Pla social, el de les tertúlies, que cedeix ploma al Pla lector, devorador insaciable i crític perspicaç, per acabar deixant pas, amb intensitat cap al final del llibre, al Pla escriptor i a les seves cabòries a l’Ateneu o a la pensió.

Denominar el manuscrit de dietari és vague però efectiu. Parant-me a pensar-ho, no se m’acut cap manera realment efectiva de classificar aquest compendi de reflexions transversals, d’articles, cròniques, descripcions, passatges humorístics, autocrítica mordaç i planys enyoradissos que agrupa el quadern. El títol és pràctic, El quadern gris pel quadern grisós on Pla anotava sistemàticament tot allò que li passava pel cap. El resultat, ordenat i polit 30 anys després, no pot deixar de ser el calaix de sastre que, inevitablement, és qualsevol recull d’aquestes característiques, enriquit per la curiositat malsana i la mirada polifacètica que va fer de Pla un cronista total.

Diversitat d’anotacions i gèneres - exemples

El quadern gris és un catàleg de registres, i hi ha anotacions i gèneres per triar i remenar. En faré una petita tria només per intentar copsar aquesta varietat. Una tria que, més enllà dels registres, hauria de servir per entendre que per Pla qualsevol gènere és un mitjà i no un fi per si mateix, i així en una mateixa anotació hi podem trobar un retrat que passa a ser una reflexió sobre algun aspecte puntual per acabar narrant una anècdota de vesprada. Els gèneres en Pla, doncs, no són compartiments estancs, sinó els colors d’una paleta que l’autor domina a la perfecció i amb la que acoloreix admirablement bé les seves pàgines.

6 d’abril de 1918 – Retrat del pare de Josep Pla

El retrat que l’autor empordanès fa del seu pare em sembla excel·lent, d’una tendresa infinita i alhora personalíssim, agut, fidel i sincer. L’inici per si mateix ja és espectacular: “En virtut del curiós principi, tan corrent en el país, que ens porta a creure’ns diferents del que som en realitat, el meu pare es tingué sempre per un home pràctic, per un home d’acció. Això el portà a una sèrie d’aventures de les quals sortí, generalment, bastonejat i al capdavall arruïnat.” De retrats n’hi ha un munt, sempre carregats d’adjectius disposats amb aquella naturalitat perfecta que exhibeix Pla. L’autoretrat de l’autor n’és, sens dubte, un dels més reeixits (7 de juny de 1918) i també un dels més reproduïts.

Acabat aquest apunt, que es reprendrà puntualment en moltes més anotacions, Pla passeja cap a la seva infància, i fa un anàlisi sobre el concepte d’educació familiar, amb una exposició que barreja el viscut amb el reflexionat, per acabar raonant que els valors que propugna el col·legi són més de disciplina que de pedagogia.

Tot seguit parla de l’àvia Marieta, l’estimada i peculiar avantpassada de l’autor, i ens la descriu passejant tarda rere tarda cap al mas, de rigorós negre, per acabar comentant que la trobada d’un jove irresponsable del poble li porta, inevitablement, a veure’s a si mateix en les mateixes circumstàncies. En aquesta autoreflexió es reconeix gandul, poc treballador, distret i perdent un temps valuosíssim lamentant-se’n.

23 d’agost de 1918. Escena d’amor

En aquesta curiosa entrada Josep Pla ens narra, des d’una invenció amb afany ultrarealista i recorrent al diàleg directe, la conversa de vesprada d’un amor jovenívol, el de la Concepció i en Martí. La conversa és carregada de patetisme i sinceritat, totalment allunyat dels cànons de la literatura amorosa o dels versos immortals dels dramaturgs eterns.
En acabar el fragment Pla reflexiona sobre aquesta aproximació al gènere romàntic, i sobre com el primer amor ens agafa a tots desarmats i, referint-se precisament a aquests dramaturgs eterns, creu que el primer amor és el més accidentat de tot, aquell en què la comunicació flueix amb més penúries, més contrari al que espera el públic de novel•la rosa.

Tot seguit hi ha una descripció de l’escena, l’impressionant marc de Calella a la vesprada, i continua amb el diàleg de la parella, alternant reflexions sobre el seu propi exercici literari al narrar-lo. “Els sentiments, les situacions, les paraules han estat transportats per mi sobre el paper amb una preocupació de fidelitat. És per això, probablement, que tot plegat és tan vulgar”. I més endavant, Shakespeare: “Mentre el Romeo i Julieta de Shakespeare no formi part dels programes escolars, els homes i les dones sortiran de les escoles savis però vulgars. I els novel·listes dedicats a esbrinar aquests misteris no tindran més remei que ésser o mentiders o adotzenats”.

En acabada la descripció, Pla confessa, amb una certa ironia, que malgrat les adversitats, els éssers humans som tossuts de mena, i tirem endavant les relacions encara que tinguin inicis tant poc prometedors com aquest. Per acabar l’entrada, i aquest és un dels punts del Quadern en què la reescriptura trenta anys després es fa present, Pla ens fa un petit fris del que serà la vida de la parella en el futur, casant-se al cap de set anys i essent un d’aquests matrimonis grisos i mediocres que amb el seu dia a dia aixequen el país.

29 d’octubre de 1918

En aquesta breu entrada l’autor ens narra, amb la contenció pròpia de l’època, les sensacions que li provoca la senyoreta Ponjoan camí de la festa major de Calonge (”em vingué una mena de frenesí”), en unes anotacions poc habituals en el dietari. Tot seguit es val de la timidesa del seu company Coromina per, amb la crueltat habitual que es gasta, descriure’s a si mateix amb els ànims de sempre i un humor descomunal: “L’avantatge de tenir una cara que no acompanya gaire és que us evita molts ridículs i us estalvia moltes molèsties”.

A continuació fa un dels molts comentaris literaris que conté el quadern, en aquest cas sobre Francesc Pujols, per qui en aquell primer moment sent una admiració que el confon: La prosa interminable i sinuosa de Pujols li recorda als textos sagrats i acaba l’entrada amb un propòsit: “Conèixer i tractar Pujols sigui com sigui”. Acabarien essent amics i companys de tertúlies a l’Ateneu.

Podríem qualificar aquesta mena d’incisos de crítica literària, però l’afany de Pla sempre és personalíssim, i les anotacions personals al voltant del llibre, que passaran de comentar-los a explicar-ne anècdotes relacionades difereixen de la crítica encotillada entesa com a gènere. Les anotacions, doncs, em recorden més a articles d’opinió parlant de llibres que no pas a crítiques literàries en sí.

No hem d’oblidar, però, que El quadern gris és el fruit d’un incansable procés de reescriptura trenta anys després, fruit d’un Pla en la maduresa que ha recorregut Europa, ha conegut els feixismes italià i alemany, ha viscut la Segona República i la Guerra Civil i que viu en ple franquisme al mas de Llofriu. El quadern gris, doncs, és una obra de maduresa sobre temes de joventut, fruit d’un Pla que als anys cinquanta ja ha retornat als orígens i es troba completament capficat en tres grans guerres: les seves lluites amb la censura pels articles a Destino, el dietari d’aquells dies plàcids i la reescriptura dels seus manuscrits antics, que veurien la llum en l’obra completa de Destino i que el consagrarien com l’escriptor català total del segle passat.

17 de gener de 1919

Ja al 1919, amb Pla situat de nou a Barcelona, llegim opinions dissonants sobre dos temples de la gran ciutat. La càrrega contra el Palau de la Música és antològica, huracanada, devastadora. Els elogis per la Rambla són, en canvi, interminables i d’una poètica fascinadora. Les descripcions dels llargs passejos per les feixes i els camps, la natura catalana en la seva màxima esplendor, han deixat pas a descripcions de la ciutat, molt més urbanes i socials, metropolitanes. L’entrada acaba amb una de les majors preocupacions de Pla durant tota la seva existència, i no parlo de l’escriure: Parlo del menjar: “A Barcelona hi ha tres coses absolutament exquisides: el pa, les mongetes i el bacallà”.

2 de febrer de 1919

En aquesta entrada, en la què l’oncle Martí de la Bisbal visita el jove a Barcelona, Pla es val de l’individu per retratar una classe de gent de poble que, a l’arribar a la capital, desitja acumular estímuls amb fruïció per tal de tenir històries per explicar de retorn al camp. Les visites als teatres d’aquests dies, doncs, serveixen a Pla per fer la que potser és l’única anotació de l’escriptor sobre el gènere teatral en tot el quadern. Amb una n’hi ha prou, de fet: “l’estupidesa teatral m’ha trasbalsat”. L’entrada acaba amb un apunt musical, que bé podríem considerar una crítica -malgrat no es fixa en l’execució sinó en la partitura en sí- en la que l’autor s’enlaira amb les sensacions que li provocaren la primera audició de la sisena de Beethoven, la Pastoral.

La preocupació pel fet d’escriure

La preocupació per l’escriptura és present durant tot el dietari, en dosis de diferent intensitat i amb un punt de vista variable però sempre dins un nivell d’autosatisfacció força baix. Pla és potser el seu propi crític més ferotge, i aquesta constatació unida al fet que, malgrat tot, el jove Pla sap que escriure ho és tot per ell i que, irremissiblement, la seva vida anirà lligada a la ploma, composa el gruix de les seves reflexions. Pla, doncs, alterna el tarannà habitual del dietari amb anotacions sobre el propi quadern “em demano sovint si aquest dietari és sincer, és a dir, si és un document absolutament íntim” i les adversitats davant la realització expressiva “I per si això no fos prou, hi ha els monstres invencibles: La vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència… és a dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n va al llit”. La preocupació per la seva escriptura es nota també en els comentaris sobre altres escriptors, ja que la majoria de crítiques i comentaris són fets precisament des del punt de vista planià, i és precisament en base a Carner, D’Ors, Ortega y Gasset, Unamuno, però també Plató o Nietzsche i molts dels grans escriptors francesos que, per contrast, definim els valors, les preocupacions i els anhels del què ha de ser i serà escriure segons Josep Pla. Davant de Verdaguer, Pla es defineix com un realista, allunyat de la mística gèlida i flemàtica. A l’Ateneu, tarda rere tarda en els seus intents d’escriure ficció, Pla se n’adona de les dificultats del gènere i de l’increïble contrast amb la naturalitat del seu dietarisme. Les reflexions de Pla el defineixen: és descriptor perquè creu que tothom és capaç d’opinar, és analític i disciplinat perquè, imposant-s’ho, creu que és l’única manera d’acostar-se a la veritat i de ser sincer amb un mateix. Les anotacions d’aquest quadern, i aquesta és un dels tresors del llibre, descriuen, a més, la Catalunya que vindrà. En parlar de Carner, per exemple, el titlla de “provençalejar la vitrina” i de poc visceral, i pronostica que “Carner tindrà deixebles (i això potser és el que no convindria)”. Res que no confirmi la pobríssima poètica catalana actual.

Per Pla el quadern es tornarà indispensable (aquest quadern, començat frívolament, ha esdevingut per mi una inescamotejable necessitat íntima), i en ells –gris, blancs o dels colors que fossin a posteriori- hi abocarà la necessitat de millorar el que l’envolta (”per a millor una qualsevol cosa, el primer que cal fer és analitzar-la i descriure-la”) i millorar-se a si mateix (”aquests papers em serveixen per a aprendre d’escriure. No pas per a aprendre d’escriure bé, sinó per a aprendre d’escriure”). És conscient de la particular raresa de la seva tasca (”jo no sóc un producte del meu temps; sóc un producte contra el meu temps”) i més enllà dels seus gustos alhora de llegir, anem comprovant com les participacions públiques a revistes i les anotacions privades als quaderns seran, i mica en mica ho anirà assumint, les seves veritables opcions literàries, que explotarà des d’aquesta tendra infància fins a les darreries de la seva existència.

Valoració Personal

Vaig decidir-me per Pla pel repte que suposava. El quadern gris com el manuscrit més valorat, venerat i citat de la literatura catalana actual, El quadern gris com el referent imbatible, etern, mític, com un text sagrat, l’Ulisses de la prosa pàtria. No dubto que abordaré les altres lectures que se’ns oferien en els mesos vinents, un cop m’hagi posat al dia de les lectures pendents d’aquest Nadal -el quadern és esclau, potser una de les submissions més gustoses que hagin existit mai-, però la crida de Pla ja existia de feia ben bé un any, quan, ja encuriosit, vaig decidir arrencar la poma i atresorar-me una edició del llibre. La poma era allà, temptativa, i aquesta ha estat l’ocasió indicada per queixalar-la, per enfrontar-m’hi. Obrir aquelles temudes tapes roges i capficar-me al manuscrit, a la veritat sobre Josep Pla més enllà de citacions interessades i de valoracions orals i esbiaixades.

El resultat ha estat curiós, personalment històric, positivíssim. La immersió a Pla és absolutament plaent, de piscina d’hotel de luxe, d’aigua cristal·lina, hipnòtica, pur plaer embriagador. Submergir-te al quadern gris és conèixer al jove Pla a través de la prosa d’un mestre en la maduresa, és degustar reflexions intemporals, encertadíssimes, descripcions acurades, expressionistes, poètiques, és alhora situar-se al bell mig del bienni 1918-1919 i flairar-ne l’olor dels temps, el pols de la història a ritme del vals de la vida.

L’edat de Pla en aquell període és sens dubte un altre dels atractius, ja que multiplica la complicitat que sento cap a la seva figura. En boca del Pla postadolescent llegeixo reflexions que algun cop ha sortit de la meva boca, o pensaments que mai he arribat a madurar prou me’ls trobo, brillantment expressats, al mig del quadern, deixats anar com de passada. La sensació de no fer res i deixar passar el temps en va “¿amb aquest temperament, què podré fer en la vida? ¿Faré alguna cosa més que enraonar, passar, badar, deliberar, fugir?”, el feixuc cadenat que suposa la literatura i el fet d’escriure, el rebuig quasi absolut cap als estudis universitaris o els problemes de sociabilitat, submergits sovint gràcies a una pàtina d’alcohol, m’han semblat reflexions properes, universals, d’una clarividència extrema des d’una senzillesa sublim.

Si em posés una mica enfant terrible, podria dir que en el fons El quadern gris és poc més que un dietari d’adolescència folla, amb un jove Josep Pla gratant-se la panxa ben bé un any i tenint els sants nassos d’anotar-ho, anant la seva i fent el que venia de gust en tot moment, bevent com un cosac, deixant a deure una fortuna a amics i coneguts, llegint, jeient, sortint de gresca i tornant a les tantes de la nit, entrant descalç a casa si cal per evitar bronques familiars…

Analitzat així, el clímax de la literatura catalana d’aquest segle tot just deixat enrere no és res més que el dietari de qualsevol adolescent amb la intensitat, això sí, pròpia de la Catalunya rural en temps d’Alfons XIII.

Deixant la broma de banda, del quadern me n’enduc l’absolut convenciment que ens trobem davant d’una obra mestra contemporània i eterna, per la qual, paradoxalment, no ha nascut en mi una veneració fanàtica o absolutista, ans al contrari, hi sé apreciar els moments menys brillants, les reflexions que no comparteixo i la llòbrega patina d’una adolescència plena de dubtes existencials i preguntes sense resposta. Hi sé apreciar els moments més fluixos, el passatges més personals, la monotonia de determinades descripcions, però alhora hi he fruit amb els passatges més brillants, amb les descripcions més sinceres i viscerals (Els mestres de la universitat, la parella enamoradissa, el taverner Gervasi o, sense anar més llum, el propi autoretrat) i ara per ara, la meva edició del quadern gris és un niu d’anotacions a peu de pàgina i de pàgines marcades i remarcades per a posteriors visites al temple.

El quadern gris és immens, etern, inacabable, inabastable. Dins aquesta autografia angelical hi ha moments per tot, i aquesta és la grandesa del manuscrit, aquest afany, potser no volgut- per ser un tot, per copsar la totalitat de l’existència planiana. Durant aquestes intenses setmanes d’immersió he tingut ocasió de comentar el quadern amb els companys, fins arribar a la conclusió que aquesta lectura és el més proper al que idealment hauria de ser la bíblia que existeix: un compendi universal, preclar, fregant la plenitud des del desordre, del que és o hauria de ser la vida humana o, més concretament, la vida en aquest racó de món que és Catalunya.

El quadern gris m’ha agradat, és clar. Però no només això. M’ha colpit pel que té de sobrehumà, de mític, i m’ha seduït pel que té d’humà, de terrenal, de personal, de propi. Ara em toca fer lloc al senyor Pla a la meva capella personal i que, al preu que va el metre quadrat, em costarà una fortuna mantenir en augment.

Parafrasejant el mateix Pla quan parla del paisatge, no puc tancar l’anàlisi sense assegurar, des del més ferm convenciment, que Josep Pla és l’única cosa en aquest país que no falla mai.

• autor: Albert Forns